Un país d’històries (XXXVII): El  príncep que vivia al Pou Clar

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Joan Josep Canet Mahiques, Concepción Penadés Pla i Laia Canet Penadés

A Ontinyent està el Pou Clar, d’aigües cristal·lines amb xicotetes cascades i bells racons, on naix el riu Clariano. En aquest indret, abans de la circumval·lació i l’hospital de la ciutat, vivia un príncep de Transilvània que es trobava vell i malalt. Tenia de malnom el Vampir, tot i que alguns li deien Joan Josep, i era molt poderós. Estava casat amb Conchín, amb dues filles Laia i Aina , però això és una altra història.,
El senyor de les tenebres, pensava que els diners curaven les malalties, i ordenà que li buscaren els millors metges. Per allí passaren els facultatius més famosos de la Seguretat Social, de MUFACE i del món sencer. Doctors d’Albaida, d’Elx, de la Nucia, de Benilloba, de Castellfort i d’Alaquàs es desplaçaren a la capital de la Vall d’Albaida a visitar el malalt, a més de comprar tovalles i mantes, però no hi havia res a fer. Es moria simplement perquè tenia molta edat i contra això no hi havia cura possible. Aleshores, el rei va saber d’un savi galé que vivia a l’ermita de Quatretonda “la redonda” i envià funcionaris fidels que sempre n’hi ha en barquetes pel riu Albaida.
Els missatgers tornaren del viatge i li varen comunicar el següent:
– Príncep lloat i benvolgut, el savi cirurgià ens ha dit que heu de trobar un home que no li demane res a la vida i posar-se la seua camisa. Així es curarà.
Aleshores, envià tothom a buscar-lo, però encara que visitaren molta gent rica i feliç, no acabaven d’estar contents del tot. Incansables els consellers, s’endinsaren en la Vall de la Gallinera, i la Vall de Laguart, travessaren el barranc de l’Infern, arribaren a Moraira i Xaló, pujaren al Penyal d’Ifach, però no aconseguiren trobar-lo. Al final, a Banyeres de Mariola sentiren parlar en veu alta a un home de cara alegre. Tenia l’aspecte de mestre d’escola i un discurs molt didàctic. En un moment determinat, va dir:
– Jo no li demane res a la vida!
Quan els funcionaris sentiren eixes paraules, li suplicaren que vinguera per salvar el príncep, i li prometeren més diners que al sorteig de la Creu Roja i no era per l’or. Però Carles, va respondre:
– Si ja tinc tot el que puc necessitar, per a què he d’anar?
Així estigueren hores i hores fins beure’s vint-i-quatre colpets d’herbero i al següent, Carles caigué dolçament inclinat sobre la taula. Se l’emportaren al carruatge i d’ací a la presència del príncep.
– Altesa!. Per fi hem trobat una persona que és feliç i no li demana res més a la vida.
L’ancià, ja molt afeblit per les febres i l’al·lèrgia obligatòria primaveral , alçant la mà va dir solemnement:
– Doneu-me la seua camisa.
Els consellers li llevaren la jaqueta amb prou feina i descobriren que baix no hi havia cap camisa. .
Aleshores, el vellet príncep deixà escapar un llarg, profund i commovedor sospir i va morir. Així va ser com tots els pilotes i afalagadors personatges que pul·lulen al voltant de nobles i famosos, comprengueren les paraules del savi banyerut de la serra de Mariola:
– No hi ha al món cap persona que tinga tot el que desitja, i ni tan sols els prínceps de Transilvània poden viure per sempre més, ni tampoc els presidents.

És normal que la vida no siga perfecta. Està bé una certa dosi d’inconformisme i indignació, així com desig de millora individual i col·lectiva. Possiblement la nostra actitud front als fets, ens ajude a viure-la. Darrere de qualsevol persona, siga el Papa, la consellera, el director, el capità general o inclús el famós artista de la televisió, del futbol o del cinema, hi ha un home i una dona que tenen necessitats, problemes, alegries o inclús mal de panxa. Segurament unes dosis de ioga, taitxí o pilates ens ajuden a sobreviure i poder compartir amb les veïnes i veïns d’aquest país, el nostre goig mentre tinguem salut.

Foto: Paratge del Pou Clar. Ontinyent (la Vall d’Albaida). Joan Josep Canet Mahiques

Un país d’històries (XXXVI): Un rei molt preocupat