Un país d’històries (LVII). Com m’agraden les creïlles!!!! 

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Sol Fátima Duchen García (originària de Santa Cruz-BOLÍVIA, i resident a Sueca-la Ribera) i Leopoldo López Juan (Sueca-la Ribera)

Bullides o fregides, com acompanyament o plat principal, desfetes, a trossos o senceres. Tant se val, les creïlles són un aliment fabulós que encanten a grans i menuts i que adopten mil formes: creïlles gratinades, creïlles braves o en allioli, creïlles amb xoriç, cansalada fumada o abadejo, creïlles farcides, en truita, amb peix o carn, amb carabasseta i formatge de cabra… i mil i una formes més.
Però no sempre hem sigut tan feliços perquè la creïlla no es coneixia al món occidental fins la trobada de Cristòfol Colom, que era de Manuel com tothom sap, amb els americans. La historia de la creïlla o papa comença fa uns 8000 anys, prop del llac Titicaca, que està a 3 800 metres sobre el nivell de la mar, en la serralada dels Andes, América del Sud, a la frontera de Bolívia i el Perú, la papa ha sigut en totes las seues formes un aliment del poble. En aquells temps tan antics, Bolívia estava habitada pels Tihuanacos que vol dir «els únics senyors». I asseguraven que fou el déu Viracotxa, el suprem creador del món per als Inques, qui repartí el planeta, donant-los la regió més pròspera i rica. Generacions i generacions de Tihuanacos visqueren entre majestuoses muntanyes nevades, una pampa immensa i solemne i un cel diàfan i pur.
Però un tràgic dia vingueren els karis, gents del ponent que com diu el nostre refranyer: de ponent ni dona ni vent. Trons i llamps els precediren, acompanyats de l’esclat del volcà Misti i llengües estranyes s’escoltaren. A la seua arribada, tot era caos i desesperació i en poc de temps aconseguiren dominar els Tihuanacos, però la seua voluntat mai fou doblegada.
Però la vida continua, i darrere d’unes o altres eleccions i d’uns o altres successos, la història sempre s’obri pas. La vida dels Tihuanacos es tornà dura al principi i més endavant més dura encara però amb un fort desig de reprendre las seues vides. Mai hi hagué resignació. Ara bé, no hi ha mal que cent anys dure i un dia va nàixer Inti, xiqueta de monyo llarg negre , fort caràcter i independència , intel·ligent, que amb el pas dels anys s’anà configurant com a una adolescent d’idees clares i distintes a la resta dels altres xiques i xics.
Des del primer dia els karis li feren la vida impossible: l’obligaren a veure o escoltar alguns programes de ràdio i televisió o llegir alguna premsa. Evidentment, Inti quedava ben amoratada.
Però la seua fe en la lluita, li permitia seguir amb vida, i amb més saviesa. Els seus compatriotes, en lloc d’animar-la i fer-li costat, intentaven que abandonara les seues idees, que no els complicarà la vida. Li explicaven que els seus déus els havien abandonat i per això passava el que passava.
A la fi, els déus dels tihuanacos, en veure´ls treballadors i sabent que la prosperitat tornaria a les riberes del Llac sagrat, veient la nobilíssima actitud de l’adolescent i del seu poble, es decidiren a donar-los un regal. Viracotxa envià a sa mare, la Patxamama, a parlar amb Inti i els déus li donaren una tasca, un objectiu. En els seus somnis li varen dir a Inti:
– Germana nostra, el teu pare ha resolt donar-vos un regal. Durant totes les nits de lluna, porta al teu poble als camps i dis-los que sembren aquesta llavor que no coneixeu. Quan arribe la collita, deixa als karis que l’arrepleguen, i quan ja no quede res, furgueu en la terra, tragueu l’aliment que trobareu i mengeu-se’l.
Amb molta confiança i després de molta discussió, els tihuanacos feren cas a Inti, anaren als camps i sembraren aquella llavor desconeguda. Arribada la collita, els karis l’arreplegaren i se la menjaren sense deixar-ne ni una fulla. Aleshores, anaren els tihuanacos, escarbaren la terra, tragueren les creïlles i se les menjaren. Què bones que estaven! Quina delícia!.
Viracotxa és regalà la papa al seu poble, els tihuanacos van prosperar amb el seu nou cultiu, fins que la seua esplendor desaparegué. Altres pobles del món van aprofitar el regal de la creïlla, els karis    van portar la papa a Europa i es va fer un aliment indispensable en els menjars del món, obsequi de Vicacotxa i la Pachamama. Els tihuanacos en un tres i no res reconqueriren el seu territori i el feren independent.

Possiblement no hi ha cap similitud entre els tihuanacos i els valencians, o sí. Però sempre podem gaudir d’una llegenda indígena i de la història de la creïlla, aliment arramblat als aborígens americans igual que tantes i tantes coses. Igualment podem valorar la força de les conviccions i la tranquil·litat de saber que, malgrat totes les batalles que es puguen perdre, la guerra està guanyada. Conéixer la historia del món t’engrandeix, te dona saviesa i conviccions, i tan sols és necessari … no oblidar-la.

Foto:
Altiplà bolivià on es planta i conrea la papa. Província Aroma Cantón Yaurichambi. Pueblo Jik’illivi (Bolívia). Sol Fátima Duchen García