Les cartilles de racionament, els dies del plat únic i els anys de l’estraperlo (i II)

PACO ITARTE, del Centre d’Estudis d’Ulldecona

El règim franquista també va establir el “DIA DEL PLAT ÚNIC” que va ser la imposició per llei a Espanya que s’establí durant la Guerra Civil Espanyola en el bàndol sublevat, mitjançant el qual els restaurants, les fondes i qualsevol hotel o establiment hosteler durant el dies 1 i 15 de cada mes es servia un plat però es cobrava sencer, dedicant el sobrant a la beneficència. La campanya fou ampliada posteriorment amb els dilluns sense postre, anomenat de vegades com “DIES SENSE POSTRE”.

L’acompliment del dia del plat únic era de carácter obligat, sent els qui no el practicaven titllats de desafectes al Movimiento Nacional i s’arriscaven a ser inclosos en les llistes negres dels mals patriotes i ser sotmesos al pagament de multes. A l’Arxiu històric de l’Ajuntament d’Ulldecona es conserven els comptes de les Fondes i Hostals que feien menjars a Ulldecona, i els diners que recaudaven dels seus clients.  Les Fondes de la època eren la de Justo, l’Hostal de la sortida de Vinaròs i la Fonda del Gato Negro, prop de l’estació de tren, que feien de recaudadors i després havien d’entregar els diners a l’Ajuntament..

Els delegats d’Abastos “van ser els encarregats de requerir menjar per tot arreu, deixant als habitants (dels pobles) un mínim de menjar per viure, tot i que va arribar a passar gana. Per altres raons i també per aquestes targetes de racionament va arribar el que es coneix com ¨L’ESTRAPERLO”. I què era l’estraperlo? El nom prové de dos famosos artistes con anomenats Strauss i Perlowitz, que gairebé van enderrocar la Segona República, i que el poble, unint-se als dos cognoms, els va afegir al diccionari de la llengua que la defineix com: “Comerç il·legal en articles intervinguts per l’Estat o subjectes a una quota” L’escassetat d’aliments i les necessitats van portar al contrabando, a l’estraperlo i l’especulació. La guerra ens va deixar empobrits. Per si aixó no era prou, Franco, havia de tornar l’ajuda que Alemania li va fer durant la Guerra Civil. Franco va pagar el seu deute a Hitler fent patir gana al seu poble.

Lo poc que havia, només es podia adquirir en el mercat negre, que van anomenar estraperlo. L’oli d’oliva va ser venut pels estraperistes com si fos or daurat, i el pa era difícil de obtenir-ne. Per això, als pobles, tot es va fer comestible. La gent anava al camp i buscava cardets, bledes, borraines, rovellons, cerves, nespres, arbossos, margallons, “conillets”(verdura silvestre) arreplegava tot tipus d’herbes comestibles, figues seques, caragols, vaquetes i animals de caça, conills, perdius, tórtores, tords i bileros, .. al Delta caçaven i menjaven “taus” que de fet eren rates que menjaven arrós i gra pels arrossals.. Fins i tot, les garrofes,. Que en principi eren per a les cavalleries, en època de gana .. tot ere bó. Ma uela , la celidònia, unes xiquetes veïnes que sempre tenia per casa, rondant amunt i avall, un dia les va trovar dalt a l’enforfa agafades “a mos rodó” a un sac de garrofes. La gana era extrema a determinades cases. Va baixar i els va fer una truiteta, amb els ous de casa a aquelles xiquetes.Tot era bó per ajudar a resistir la fam. Als pobles encara rai, els que més gana van patir va ser a les ciutats. Hi havia carn, però a preus impossibles.

Als pobles encara els podien criar conills, gallines, coloms, “titots”…alguns també el tossino. El pa era el menjar fonamental, encara que era pa negre fet de panís o ordi. A la nostra zona els artícles més buscats i que s’intercanviaven amb més facilitat era l’oli i la semoleta que s’intercanviava amb els pagesos del Delta per arrós. Arrós “capellut” es a dir amb la closca, que s’havia de picar també amb nocturnitat i al fons del trull, dintre un “cadub” i una maça. L’intercanvi amb la gent del Delta es feia a través dels “camins der Bandolers” i trevessant la serra de Montsià amb el sac de “capellut” o el bidó d’oli al coll, i sempre d’amagatontes, no sigui que ” els fiscaleros” te requissen el gènero. No obstant això, el vi no era escàs. Sortosament, aixó avui són històries passades, històries pretèrites que avui hem volgut explicar per si algun jove, si mai esolta parlar de “cartilles de racionament, d’estraperlo i del dia “sin postre”, no els vingui de nou i sàpigue de qué va la pel.licula.

Recordeu la primera part:

Les cartilles de racionament, els dies del plat únic i els anys de l’estraperlo (I)