Vora l’Ebre: Histerisme pel confinament del coronavirus

J.FERRÉ VERGE 

D’entrada, penso que ningú està preparat per afrontar un confinament a casa durant un mes com a mínim.

Però la crisi del coronavirus (o COVIT-19 con l’han anomenat els científics) ens ha canviat la vida a tots i a totes. I el Diari de Tarragona encara fa una enquesta al respecte: No! No m’ha canviat la vida!!!… Només me la transformat!!! Però si és que ni ha gent que només porten una mica més d’una setmana i ja estan histèrics perduts! Mireu sinó dos exemples que he viscut aquests darrers dies.

Puc dir que sóc un afortunat de tenir una gosseta. La pobra ja té quinze anys i darrerament va coixa. Li han diagnosticat artrosis.
Quan sortim a passejar (ho fem 3 vegades al dia) normalment deixo que vagi per on vulgui. Qui l’ha contradiu a la seva edat? Un dels seus llocs preferits és al parc de Valletes A la primera sortida del dia solem arribar fins allí. Després donem la volta i tornem a casa després de passar a buscar el diari.

El parc de Valletes es va remodelar l’any passat i ara disposa d’un pipi-can més gran i unes millors instal·lacions. També hi ha una font d’aigua per a que puguin veure els infants que juguen al parc infantil o els adolescents que fan ús de la pista esportiva.

Els gossos tenen les seves costums (el que en teniu ho sabeu perfectament). Per això a la meva gosseta li importa un rave que la policia local hagi clausurat el parc perquè el primer dia de confinament estava ple d’infants (i de mares i pares, evidentment). Un dels costums que té és anar a beure a la font. Per això hem de creuar pràcticament el parc (tampoc és que sigui tan gran)

L’altre dia, després de beure i quan ja anàvem a sortir des d’una finestra de l’altre costat de carrer un senyor, en castellà, va començar a donar crits que havia de sortir d’allí, que el parc estava tancat… Després, quan me va veure amb la gosseta va dir amb veu molt més baixa: Vaya, va con perrito… No obstant en cap moment es va disculpar per l’esbroncada que me va pegar.

No només els gossos tenen els seus costums. També els humans tenim les nostres i, per suposat, jo també les tinc. Un d’ells és penjar una o diverses fotos i donar el bon dia a un grup de Facebook determinat. Com que ara de sortir a fer fotos més aviat poc, he de recórrer a l’arxiu fotogràfic que tinc (i que no és poc!) sempre mirant de publicar-ne de noves, és a dir, que no les hagués publicat amb anterioritat.

L’altre dia vaig penjar-ne unes fetes el dia de Cap d’Any a un dels indrets més bonics i emblemàtics de la Terra Alta: el Toll de Vidre, un lloc del riu Algars al terme d’Arnes i que fa de frontera natural entre Catalunya i l’Aragó.

A l’encapçalament ja advertia que les fotos estaven fetes abans de la borrasca Glòria que tants estralls va fer, però que també va servir per a fer brollar fonts, que els rius baixessin amb més cabal (d’aquí l’advertiment) i omplir els pantans.

Tot i això, una membre del grup me va preguntar: Què feu aquí? I després va posar el següent hashtag: JoEmQuedoACasa.

Si quan només portem una setmana i escaig reaccionem d’aquestes maneres, com ho farem tal com vagi perllongant-se el confinament?

Tal com m’ha dit avui una amiga: Per a llavors, potser no ens recordarem ni de com surt el sol…