Un país d’històries (XIII): A la rum-rum, tabaquet de fum
VINARÒS MAIL 30 novembre, 2022 Vinaròs News
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració d’Amadou Kane, natural de Mauritània i d’Helena Gutiérrez Espí natural de la Torre de les Maçanes, ambdós residents a Elx (el Baix Vinalopó)
Fou una vegada en la vida. Un dia terrible a la Torre de les Maçanes. Exactament transcorregueren els fets a la Casa alta, una antiga torre almohade del segle XII situada en la part alta del poble, en el castell.
L’Odi que és el rei dels mals pensaments, els defectes i les males virtuts, convocà una reunió urgent. Vingueren de totes les parts del món, de totes les séquies, dels cinc continents, dels oceans, de tota la galàxia, d’Elx, de Relleu, de Kalinyooro a Mauritània i inclús del Cabanyal. Es reuniren els desitjos més perversos amb la curiositat de saber què voldria l’Odi.
Quan la tragèdia ja es mastegava, l’amfitrió va dir:
– Vos he reunit ací a totes i a tots perquè vull matar a algú amb totes les meues forces.
Els convocats no s’estranyaren massa de l’objectiu, doncs l’Odi era qui estava parlant i ell sempre tenia ganes de matar algú. Tanmateix, allò que els cridava l’atenció era que demanara la seua ajuda, i es preguntaven qui seria. L’Odi no es va fer de pregar massa:
– Vull matar l’Amor.
Tots somrigueren molt malèvolament, doncs qui més i qui menys li tenia moltes ganes.
El primer voluntari fou el Mal Caràcter, qui va dir:
– Jo aniré, i vos assegure que en un any l’Amor estarà mort. Provocaré una discòrdia i una ràbia que no ho suportarà.
Passat el temps, es tornaren a reunir i el Mal Caràcter acceptà el seu fracàs. Aleshores s’oferí l’Ambició però després d’oferir-li la riquesa i el poder hagué de reconéixer la seua derrota. A continuació, s’oferiren els Zels, burlons i perversos, amb dubtes i sospites infundades, però no hi hagué res a fer.
Any rere any, l’Odi va continuar la seua lluita enviant cada cert temps al seus més esfereïdors companys i companyes: la Fredor, l’Egoisme, la Indiferència, la Pobresa, la Malaltia i tants i tants altres que fracassaren estrepitosament.
L’Odi es va convèncer que l’Amor era invencible i els va dir a tots:
– L’Amor ho ha suportat tot. Portem molts anys insistint i no ho aconseguim. Hem de reconéixer el nostre fracàs.
Tanmateix, al fons del saló es va alçar una tímida mà però ferma. No deixava veure el seu rostre, però la silueta representava una mort segura, i va dir:
-Jo mataré l’Amor.
– Doncs bé. Poc podem perdre ja.
Tan sols havia passat algun temps, quan l’Odi va tornar a cridar a tots els mals sentiments per a comunicar-los que, després de molt d’esperar, l’Amor havia mort.
La felicitat era immensa, però combinada amb la sorpresa. Totes i tots volien saber qui havia segut. Aleshores, la mà anònima es tornà a alçar i es va sentir una veu que deia:
– Ací vos deixe l’Amor totalment mort i destrossat – i sense dir res més, va fer intenció d’anar-se’n.
– Espera –va dir l’Odi. Qui eres?
Per primera vegada, aquest anònim va destapar el seu rostre i va dir:
-Sóc la Rutina!
Eixe és possiblement el gran problema del nostre temps: la rutina. En molts casos no hi ha sentiments, ni d’odi ni d’amor, tan sols és un deixar fer, una anodina vida sense afeccions que mata molt més que l’esclat d’emotivitat. I tot amb una rapidesa automàtica. I la rutina afecta a l’amor, la política, l’educació, al treball i a tantes i tantes activitats. Eixa rutina és la responsable de moltes accions il·lògiques que “tota la vida s’han fet”. I dic moltes perquè sempre seré una optimista. I aleshores, què podem fer? Cadascú tindrà la seua recepta, però mosatros vos recomanem l’optimisme crític i reflexiu.
Foto: Vista general de la Torre de les Maçanes (l’Alacantí). Helena Gutiérrez Espí