Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Un país d’històries (XII): La justícia d’una injustícia Un país d’històries (XII): La justícia d’una injustícia
Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Adriana Galipenso Almarcha. Crevillent (el Baix Vinalopó)  Esta història transcorre durant l’Edat Mitjana, una època de foscos... Un país d’històries (XII): La justícia d’una injustícia

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Adriana Galipenso Almarcha. Crevillent (el Baix Vinalopó) 

Esta història transcorre durant l’Edat Mitjana, una època de foscos records, de guerres contínues a la península, amb malalties infeccioses i fam on la supervivència era l‘únic objectiu. La vida tenia poc de valor, la cultura i les comunicacions eren una entelèquia i el criteri arbitrari de l’autoritat, la major jerarquia.

En aquest món “meravellós” vivia Hassan. Exactament en un llogaret anomenat Crevillent, molt a prop del Castell Vell, terra de llauradors que conreaven i tenien el que podien. Sa casa, era com totes les del voltant: planta baixa amb una estança que feia de menjador i dormitori, un rebost i una habitació menuda per al forn de pa i un forat per al fum que es podia anomenar fornala. La porta era l’única obertura a l’exterior. Fora estava l’espai per als animals, la quadra, i un tros de terra per a cultivar.

Hassan era musulmà com havia segut la seua família des de feia centenars d’anys, era virtuós i bon veí, però com passa en els millors pobles, sempre hi ha algun desficiós que s’entreté fastidiant la vida dels altres. I això va passar. Es va morir la dona de Hassan i un veí del llogaret, cristià vell acabat d’arribar, el va acusar d’assassinar-la. Tot i que encara no existia oficialment la violència de gènere ni els tribunals específics, el cas fou portat a Alacant per obra i gràcia de Vicent, el nouvingut cristià que volia apropiar-se de les possessions de Hassan, aprofitant la diferència de religió i el poder dels vencedors.

Quan un soldat es va presentar a la porta del musulmà per emportar-se’l, aquest ja sabia que ho havia perdut tot. Un grup de veïns comandats pel delator l’acompanyaren fins la Torre del Pla, després de passar per Maitino, al crit d’assassí, a la forca i altres paraules desagradables com botifler i algunes malsonants. Els veïns que el coneixien, es feren els despistats i s’amagaren on podien, guardant silenci davant la injustícia com habitualment passa.

Després d’uns dies de presó, va arribar el moment del joit. El jutge, que no tenia cap prova, volia acabar prompte amb el tema però com era un poc gracioset li va dir:

-Coneixent la fama d’home just que tens, deixarem la teua vida en mans del destí. Anem a escriure en dos papers separats, les paraules innocent i culpable. Tu en triaràs un d’ells que serà el  que marcarà la sentència i serà la mà del nostre Senyor i de santa Caterina qui ens guiarà.

Hassan, a més de musulmà i virtuós, havia anat a un centre d’ensenyament en valencià i estava molt espavilat. Així que ja s’intuïa que els dos paperets posarien el mateix: CULPABLE.  No hi havia escapatòria possible.

Va inspirar profundament gràcies als seus exercicis de ioga, es va quedar en silenci amb els ulls tancats i quan la sala ja començava a inquietar-se, els va obrir, va agafar ràpidament un paper i se l’engolí davant de centenars d’ulls com a plats que el miraven atònits.

Sorpresos i indignats els presents, iniciaren la lletania d’improperis habitualment impronunciables per educació. I quan el jutge va aconseguir el silenci, Hassan l’aprofità immediatament per a dir ben fort:

–           Ha estat la voluntat del nostre Senyor i de la Mare de Déu de Betlem que m’haja engolit el meu càstig. Llegiu el paper que queda al plat i sabreu el veredicte que m’he menjat. I amb un gran disgust, l’amollaren i mai més el molestaren.

Això és impossible que passe actualment perquè vivim en una societat democràtica on impera la justícia, o pot ser que puga passar de forma puntual alguna vegada (ejem). En qualsevol cas, la història mos ensenya que no podem rendir-nos per molt mal que estiga la situació i per molts virus que hi hagen. Cal resistir i intentar superar el problema amb un somriure i creativitat. Una actitud positiva ens donarà força i millor imatge davant dels altres. Si som pessimistes no ajudarà a arreglar el tema per molta raó que tinguem i a més, crearà mal ambient i contribuirà a enfonsar-nos i caure en la depressió. La vida ens dona sorpreses i sempre ha d’haver una porta oberta a l’esperança. I quan tot estiga tancat, pot ser la imaginació siga una arma més poderosa del que sembla per a canviar les coses.

Foto: El Picatxo de Crevillent (el Baix Vinalopó). Adriana Galipenso Almarcha

Un país d’històries (XI): La mestra i els moniatos

 

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies