Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Un país d’històries (VII): El vestit blau Un país d’històries (VII): El vestit blau
Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Carme Garcia Font, Vicent Gràcia Pellicer, Batiste Malonda Grau i Mercè Malonda Grau En un poble... Un país d’històries (VII): El vestit blau

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Carme Garcia Font, Vicent Gràcia Pellicer, Batiste Malonda Grau i Mercè Malonda Grau

En un poble que no recorde (vegeu el Quixot), ja fa molt de temps vivia una família sense havers, molt pobra abans, durant i després de la crisi. El matrimoni tan sols tenia una filla, Empar, molt bonica, que anava a l’escola pública Gemma Pasqual de la localitat. Però com era pobra, sempre portava el cabell brut i la roba apedaçada. Sa mare no es preocupava i son pare tampoc. Tanmateix, la seua mestra la mirava tots els dies i es penedia d’ella. Com una xiqueta tan ben caraeta pot vindre a l’escola tan desendreçada?, es preguntava Rosa, la mestra de segon curs.

Un bon dia, després d’haver cobrat el seu reduït salari, però segur, anà a Gandia a comprar-li un vestit nou a la seua alumna a qui li tenia voluntat. Al dia següent, quan sonà el timbre per a eixir al pati, la mestra li digué a Empar que s’esperara i li regalà el vestit blau, ai els tòpics, que li havia comprat.

Quan la mare va veure a la seua filla arribar amb aquell preciós vestit blau, pensà que amb aquella roba nova no podia anar amb el cabell brut i les ungles arreu. I a partir d’eixe dia, la banyava diàriament, la pentinava ben pentinada, li posava un llaç que li combinava perfectament, i així semblava anar de 21 botó.

Eixe mateix cap de setmana, el pare li va dir a la seua dona:

–          Em dóna vergonya que la nostra filla siga tan preciosa, que tinga un vestit blau tan bonic, que vaja tan neta i polida, i que estiguem vivint en aquesta casa que es cau a trossos. Què et sembla si l’arreglem?

–          Seria fabulós. Jo em dedicaré a les tasques del jardí i tu, en el temps lliure, podries pintar les parets.

Així i en poc més d’un mes, la casa ja destacava de la resta del carrer per la seua neteja, la pintura i les florides plantes que adornaven el jardí.

Les veïnes i veïns de la contornada estaven prou avergonyits perquè les seues cases no lluïen igual i decidiren arreglar-les. Total, amb uns pots de pintura, un poc de feina i bona voluntat, es podia endreçar el carrer i no feia falta gastar-se molts diners. I així ho feren, alguns amb molta creativitat per cert.

A poc a poc, tot el poble d’Almoines, ara recorde el nom, s’anà transformant per al plaer de propis i estranys, i no tan sols les poques cases que hi havia malfetes. De fet, un veí de la Font d’En Carrós que passava diàriament a prop d’aquest poble camí del treball a Xeraco, li comentà la metamorfosi del poble a un amic que treballava al diari LEVANTE. El periodista anà fins allí i va traure fotos, parlà amb el veïnat i feu un interessant reportatge sobre l’increïble canvi.

La notícia arribà inclús a la presidenta de la Generalitat i sense eleccions properes però sí futures, decidí recompensar d’alguna forma a eixe poble. Abans que es fera més famós el conegut municipi, signà una autorització per a la formació d’una comissió que estudiara les obres públiques que feren falta. Al poc de temps, una llitxigà de treballadors públics renovaren l’enllumenat, asfaltaren els carrers, instal·laren el gas, la telefonia mòbil, posaren les obligades redones i una caseta de turisme al Parc del Trenet que donava la benvinguda a un poble tan exemplar.

Ràdio, premsa, televisió À Punt i de l’estranger i xarxes socials es feren ressò d’aquesta iniciativa conjunta que govern i veïnat havien tingut tan “espontània”, i una empresa de tours-operators internacional, decidí incloure aquest municipi en les xarxes de turisme interplanetari i més enllà.

No fou intenció de la mestra canviar tot un poble ni un país, però sense el vestit blau no s’hagués aconseguit. I així passa en moltes ocasions, o no tantes. Com sembla que diu Herbert Wells: “La història de la humanitat és una llarga carrera entre l’educació i la catàstrofe”. Tinguem un poc de trellat i posem-nos al costat de l’educació, ajudant de forma optimista la lògica, la convivència i els bons aliments. En ocasions un xicotet canvi pot provocar un Big Bang.

Foto: Carrer Sant Vicent. Almoines (la Safor) Batiste Malonda Grau

Un país d’històries (VI): Albert Einstein visita l’Albufera

Comparteix

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies