Les set xiques de Pena-Roja (2). Continuació

PACO VIVES

Segons la llegenda “ El renàixer d’un poble”, de Manuel González Martí, les set xiques de Pena-Roja que van anar a viure a Vallibona eren: Dominica, Caritat, Primitiva, Paulina, Anna, Ursulina i Anna. Manuel González s’imagina que la manera de ser i actuar era d’aquesta manera:

-DOMINICA: La major de totes. L’any 1422 havia complit els 20 anys. Era la que s’adonava més de lo que passava a casa de la tia Petronil·la: Set xiques, totes menjant de la mateixa olla, consumint la hisenda de la iaia. Era humil, bondadosa, prudent … Era la que portava la casa. Ella deia quan se tenia que plegar les olives, quan se tenia que veremar, quan se tenia que segar el blat i moldre… De tot s’encarregava ella. Tots els dies agafava del braç a la iaia, que amb dificultat podia caminar, i l’acompanyava a missa primera.

-CARITAT: Des de menuda li agradava escoltar vides de sants que es dedicaven a cuidar malalts. Tot el poble ho sabia i quan hi havia un malalt greu demanaven el servei de Caritat. Un dia, amb altres persones van anar a visitar la Verge del Monestir de Benifassà i, parlant amb el frare encarregat de la farmàcia, li va confessar quina era la seua vocació. Ell li va regalar un llibre dient-li: Aquí trobaràs les virtuts curatives de les plantes que hi ha per aquestes muntanyes.

-PRIMITIVA: Volia fer la competència als pollastres del corral: Quan els sentia cantar, s’aixecava del llit i es posava a rentar la roba de totes. Després fregava tota la casa cantant unes cançons que s’inventava i feia riure a totes les altres. Era famós lo que es deia pel poble: Que a casa de Petronil·la no hi havia cap “puça”. Primitiva sabia els càntirs d’aigua que portava de la Font. Tot ho feia amb eficàcia i una gran alegria. A diferència de les altres era festejadora, xic que trobava pel carrer, conversa que tenia fins que ell deia que havia de marxar.

-PAULINA: La germana de Dominica i Caritat. Era molt guapa, la bellesa característica dels Ports de Morella i Beseit. No tenia cap afició per les faenes de casa, en canvi es passava hores mortes a la cuina, sent l’encarregada de guisar lo que agradava a les seues germanes i cosines. No hi havia cap casa que celebrés una festa que no la cridaren per a cuinar. Tenia una memòria tan gran que de tot se’n recordava, fins la quantitat que havia de posar en cada guiso.

-ANNA: Semblava una tacanya, de tot es queixava. Quan posaven el menjar a taula sempre deia: No n’heu fet massa? Haurem de tirar-ne la meitat. Però al final lo que havia sobrat s’ho menjava ella i deia: Que no sobre res. Tampoc era de les que sempre estaven a casa. Ja ho deien les seues germanes: Anna, tu sempre xafardejant, sempre de xerrameca pel poble. Però quan es tractava de la malaltia de la iaia Petronil·la era la primera en tot: avisar el metge, comprar les medicines, passar-se hores al seu costat … Era una altra. Totes ho deien.

-URSULINA: Tenia unes mans d’àngel per a les labors. Vaja treballs que feia! Ara, una colxa per a una que es va a casar, després serà el brodat d’un mantell de taula o una tovallola per eixugar-se la cara … tot adornat amb detalls primorosos que tothom lloava. Amb quina gràcia sabia arreglar les espigues del Monument de l’Església el Dijous Sant! O les alfàbegues de la verge de setembre. Quin centre més bonic feia amb pinyes i tantes altres coses amb espígol i flors del camp.

-CASTA: La filla menuda de Cosme i Llúcia, bona com el sol, de 15 anys. Era molt optimista, amb una alegria que contagiava, sempre amb un somriure a la cara. Li agradava bromejar amb els xics de la seua edat. A casa sempre estava ballant, sabia moure els peus i ajustar al seu ritme els braços. En les vetllades d’hivern Casta revolucionava la casa de la iaia. Després de sopar feien cap xics i xiques de la seua edat i en aquella ampla entrada de la casa ensenyava a ballar. Quines rialles s’escoltaven al veure el poc estil que demostraven els xics!, els treien a ballar a força d’estirons les germanes i cosines.

Desideri, en l’obra “Pena-Roja i Vallibona, pobles germans” és més escuet, però tota l’obra és un elogi de les set xiques. Amb quina rapidesa van entendre la situació de Vallibona! Què prompte van voler saber qui i com eren els xics de Vallibona! Mn. Pinyol, conte-mos com són eixos xics.. No es van precipitar, van dialogar, van demanar consell, van pregar davant de la Mare de Déu de la Font.

Van mostrar una maduresa impròpia de la seua edat. Deien: “ Lo que totes natres volem és un home ben formal. Lo primer que ens vulgue de valent. Lo demés és igual … Bons i ben parlats volem que siguen. Que pàrlon i no cridon … Que bona salut tinguen. Lo demés vindrà sol, mossèn Pinyol”.

Foto, E.Fonollosa, representació de l’obra de teatre “ Vallibona i Pena-Roja, pobles germans”, 2019

Les set xiques de Pena-Roja (1)