Les set xiques de Pena-Roja (1)

PACO VIVES

Qui eren les set xiques penarogines que van tenir la valentia i la generositat de casar-se amb set fadrins vallibonencs i anar a viure a Vallibona, despoblada per la pesta negra?

No ho sabem i potser no ho sabrem mai. El professor ens deia quan no sapigueu una cosa i la voleu saber, busque-ho als llibres, visiteu biblioteques, pregunteu-ho als savis … Els nostres savis van ser els nostres pares, els iaios, els rebesiaios… I així fins al segle XIV. Ells ens ho van contar. Però sols ens van dir que cada set anys faríem una Rogativa a la Mare de Déu de la Font de Pena-Roja de Tastavins i renovaríem la germanor entre els dos pobles perquè set xiques de Pena-Roja es van casar amb set mossos vallibonencs i van venir a viure a Vallibona.

Però qui eren aquestes xiques? No en sabem res més? El professor insistia: Quan no sabésseu res més, consulteu la biblioteca més gran que hi ha al món, allí ho trobareu tot. Aquesta biblioteca és la vostra IMAGINACIÖ. No serà una història, no serà la veritat plena, serà una llegenda.

La veritat anava trista per la vida i es trobà amb la llegenda que li digué: Per què vas trista per la vida? Perquè sóc lletja i ningú em vol, digué la veritat. Adorna’t amb les meues joies, digué la llegenda, i veuràs que sí que et volen. Els homes no volen la veritat crua … Les llegendes acaben dient: De tot lo que us he contat, lo que no és mentida és veritat. És una invenció la narració però és veritat el missatge que ens vol transmetre.

De la nostra Rogativa tenim dues llegendes: “ El renàixer d’un poble”, de Manuel González Martí, i l’obra de teatre “ Vallibona i Pena-Roja, pobles germans” , de Desideri Lombarte, que es representa des de l’any 1984 el dia de la Rogativa a Pena-Roja. Les dues narracions no són historia, però el missatge de les dues és veritat: Vallibona es va salvar, no va desaparèixer, gràcies a la generositat de set xiques de Pena-Pena, que mai sabrem el perquè de tanta generositat i que mai agrairem prou els vallibonencs. I això és lo que celebrem. Estem ja a la 97 Rogativa que es fa des de el segle XIV.

Per la decisió que van prendre sabem que eren unes xiques amb una gran personalitat, que sabien lo que es feien …, de lo contrari no haguessen donat el pas tan arriscat que van donar. Segur que ho van pensar molt, que ho van consultar, que li van demanar consell a la Mare de Déu de la Font, però la decisió la van prendre elles. Van ser xiques d’esperança i l’esperança tot ho pot.

L’escriptor francés Pegy deia que l’esperança és una xiqueta menuda que va agafada de les mans de les seues germanes majors: La fe i la caritat. Però és ella la que arrastra a les seues germanes.

La llegenda de Manuel González conta que el marit de la tia Petronil·la havia practicat la medicina a Sant Mateu. Es quedà vídua als 24 anys. Amb dos fills –Cosme i Damià- tornà a viure a Pena-Roja. Allí tenia una extensa hisenda d’horts, d’oliveres i de vinyes. Cosme es va casar amb Llúcia i Damià amb Àgueda. La mort de Cosme l’any 1407 deixà vídua i tres filles – Primitiva, Ursulina i Casta.

La tia Petronil·la va acollir a casa la vídua i les netes. Llúcia va morir al cap de poc temps de pena per la desgràcia de la mort del seu marit. Damià i Àgueda tingueren quatre filles –Dominica, Caritat, Paulina i Anna. L’any 1405, Damià I Àgueda, tornant de cobrar una venda d’animals que havien fet a Xerta, van ser assaltats i morts. La iaia Petronil va recollir les quatre netes. I ja eren les set.

(Continuarà)

Fotos, E.Fonollosa, representació de l’obra de teatre “ Vallibona i Pena-Roja, pobles germans”, 2019

Les set xiques de Pena-Roja (2). Continuació