De les ruïnes al jardí arqueològic: tres dècades de la pèrdua de Sant Francesc
VINARÒSVINARÒS MAIL 9 setembre, 2026 Vinaròs News
MARIANO CASTEJÓN
Com be em deia J.Luis. Pascual, “sobre notícies històriques no val que un senyor escriga un foli del que li abellisca. El mínim exigible és una mica de rigor històric i d’arguments o documents provatoris de lo que es diu.” I efectivament, això li demano jo, que no prime més el relat que la veritat.
El proper 21 de setembre es compliran 33 anys de l’enfonsament de la teulada de l’església del convent de Sant Francesc, una nit de 1993 que va marcar un abans i un després en el patrimoni històric i religiós de Vinaròs. Este conjunt arquitectònic d’origen franciscà, fundat l’any 1608, portava dècades patint una greu manca de manteniment estructural, agreujada per la humitat i el pas del temps.
La fallida de l’estructura va provocar la caiguda de la coberta central i de part de les voltes interiors cap al creuer i la nau. Tot i que els murs exteriors es van mantindre dempeus i la façana no mostrava d’immediat la magnitud del desastre, l’interior va quedar completament devastat.
El succés va ser especialment dolorós per a la població, ja que el temple s’utilitzava com a magatzem principal de les Confraries de Setmana Santa. Les fotografies que documenten este escrit, signades per autors particulars, pel fotògraf professional Javier Marmanya (Difo’s) i per fons de la col·lecció de Joaquin Simó, immortalitzen aquell desastre: tones de runes, bigues i teules van xafar i malmetre greument moltes de les peanyes, passos processionals i imatges religioses dipositades a l’interior.
L’endemà mateix, membres de les diferents confraries, veïns i servicis d’emergència van iniciar una complexa tasca de desenrunament per intentar salvar el màxim nombre de peces artístiques. Trobar les imatges entre la runa va requerir un treball manual extremadament acurat per evitar danys afegits a uns béns que ja presentaven pèrdues de policromia, trencaments de membres i desperfectes per impacte.
Tot i que la desgràcia va posar en risc la celebració de la Setmana Santa de 1994, la mobilització veïnal i el treball de restauració van permetre recuperar gran part del patrimoni. Este esforç col·lectiu no sols va salvar les imatges de major valor artístic i sentimental, sinó que va impulsar la modernització i el creixement de la Federació de Confraries de Setmana Santa. A partir d’aquell moment, la institució va reorganitzar la custòdia del seu patrimoni en diferents punts de la ciutat. Com que Vinaròs no compta amb un museu o espai permanent dedicat exclusivament als passos, cada confraria disposa actualment de la seua pròpia seu logística per guardar carros, peanyes, indumentària i ornaments. Durant el Dijous i Divendres Sant, la plaça Parroquial es transforma en un museu a l’aire lliure on veïns i visitants poden admirar de prop els detalls de les talles i la floristeria abans de les processons.
Més enllà de l’impacte religiós, l’enfonsament de 1993 va obrir un debat urbà i polític que encara continua ara. Em aquell moment, els informes tècnics de l’Ajuntament van determinar que l’estat de la coberta del claustre i de les estructures de fusta era irreversible sense una inversió milionària, descartant la reconstrucció per motius econòmics i de seguretat. La corporació municipal, governada pel PSOE, va decretar el 23 de setembre de 1993, l’estat de ruïna i no es va fer res front a la controvèrsia desencadenada pels partidaris de conservar el monument i els qui consideraven que la rehabilitació. era econòmicament inviable. Els informes municipals descartaven la reconstrucció per motius econòmics i de seguretat. Això és rigor històric.
Després de desocupar totes les dependències i superar anys d’abandonament i tancament del perímetre per seguretat, el 14 d’abril de 2001 es va procedir a la demolició definitiva de l’estructura restant del conjunt arquitectònic, una decisió que va reobrir la polèmica, esta vegada amb el PP al capdavant de l’alcaldia.
A partir d’aquell moment, el solar va iniciar una llarga transformació urbana. En l’enderroc es van mantindre dempeus alguns elements estructurals sense risc imminent de caiguda, i en els anys posteriors es van realitzar intervencions arqueològiques per determinar la planta original de l’església, les capelles i el claustre. L’Ajuntament va optar per no edificar de nou sobre la totalitat del terreny, sinó integrar les restes en un espai verd urbà que combinés jardí, memorial històric i zona d’esbarjo veïnal, consolidant els murs supervivents i dissenyant un paviment que remarca la petjada de l’antic edifici.
En l’actualitat, es conserva dempeus el gran mur de tancament de l’antiga nau, on encara s’aprecien arracades d’arcs, finestrals, restes d’emblanquinat i els forats de les bigues. La planta del claustre es dibuixa al terra mitjançant la combinació de gespa, passarel·les de pedra i blocs de maçoneria a baixa altura que marquen el pati central i els corredors. Així mateix, els remats de pedra sobre els ciments originals han convertit el traçat dels antics murs en bancs residuals per als passejants, mentre que la zona central de la nau funciona com una plaça diàfana per a concerts, actes i presentacions a l’aire lliure.
Com a testimoni d’aquest passat, l’escut heràldic de la família de Guillem Noguera i Isabel Navarro, benefactors que van promoure l’edifici inaugurat oficialment el 1662, que originalment presidia la portada principal, es troba avui encastat directament al mur lateral preservat, pràcticament al mateix lloc físic on va ser col·locat fa més de 360 anys.
Ens demanen brevetat, per tant este escrit segur que queda incomplet, però amb rigor històric i a qui no li agrade sempre li queda allò de dir que és tendenciós i parcial.
