Històries del blanc i negre- Capítol 22. Inundació de Sant Gregori
HISTÒRIES EN BLANC I NEGREVINARÒSVINARÒS MAIL 28 octubre, 2026 Vinaròs News
MARIANO CASTEJÓN
La fotografia de la col·lecció de Joaquín Simó constitueix un testimoni històric inavaluable per a Vinaròs. La imatge no només documenta l’estat d’una de les construccions religioses més emblemàtiques del municipi, sinó que també preserva les empremtes d’un esdeveniment que va marcar la localitat en la devastadora inundació provocada pel riu Servol el 2 de novembre de 1909. Ara farà 117 anys.
Aquella catàstrofe va ser el resultat de dies de pluges torrencials a l’interior, que van provocar una de les crescudes més terribles de la història del riu. Cap a les dues de la matinada, les aigües van irrompre a la zona de l’ermita, emplaçada en un terreny baix i especialment vulnerable, per posteriorment inundar el poble, afectant greument carrers com el del Pont, la plaça de Sant Valent i d’altres. L’impacte es fa evident en la fotografia, on encara es pot apreciar el terreny fangós i la multitud d’objectes i sediments arrossegats pel corrent.
La parella que protagonitza l’escena és un reflex fidel de la societat rural valenciana de l’època. L’home vesteix la indumentària habitual dels llauradors i obrers: una brusa o jaqueta de treball fosca sobre camisa clara, combinada amb pantalons de roba resistent i sovint una gorra o barret. Ella llueix un vestit llarg, sobri i pràctic, propi de les classes populars; un estil que denota la senzillesa imposada tant per les faenes del camp com per les privacions econòmiques posteriors a la inundació. L’escena es completa amb un detall entranyable: la presència d’un gosset, que humanitza la tragèdia i recorda que, malgrat la devastació, la vida quotidiana i el vincle amb els animals romanien essencials per a les famílies rurals.
Pel que fa a l’ermita, fou construïda pel Gremi de Llauradors de Vinaròs l’any 1779 per complir un vot fet al sant després d’haver lliurat els cultius de la zona d’una greu plaga de llagostes. El projecte, obra del frare i arquitecte local Pere Gonell, es va finalitzar al voltant de 1790. Es tracta d’una joia del neoclàssic amb una planta centralitzada en forma de creu grega inscrita en un quadrat; destaca la seua cúpula central, que s’alça sobre el creuer descansant en petxines. L’estructura s’aixeca sobre murs de gran gruix, aproximadament un metre, formats per pedra, calç i guix. L’interior és remarcable per la seua decoració pictòrica al fresc de finals del segle XVIII, els retaules dedicats a Santa Rita de Càssia i Sant Nicolau de Tolentino, i l’altar major, esculpit per Juan Bautista Nicolau.
Tot i que l’ermita ha estat restaurada en diverses ocasions, les zones baixes han patit històricament problemes d’humitat a causa de la naturalesa del terreny i la proximitat al llit del riu, una problemàtica que perdura fins avui. Com a símbol de resiliència i advertiment, a la façana es va col·locar una placa de ceràmica que assenyala el nivell màxim assolit per l’aigua. Durant molt de temps, esta marca ha servit per recordar el risc hidrològic de la zona, una memòria que ha justificat les intervencions realitzades al segle XXI com l’enderrocament dels ponts antics, la canalització del riu i la construcció de nous ponts dissenyats per evitar qualsevol resistència al corrent.