Joan Ferré
Rebuscant en la xarxa, he trobat algunes dades curioses sobre vaixells de gran tonatge que, en algun moment durant els darrers cent trenta anys, han portat el nom de Benicarló.
Avui escriuré sobre el més antic dels tres. Per ordre cronològic, el primer va ser el City of Baltimore, rebatejat més tard com a Fivaller i finalment “Benicarló”, un motoveler de tres pals i motor a vapor de cinc-cents cavalls de potència, destinat al transport de passatgers entre Europa i América. Va ser construït a Glasgow per a la naviliera britànica INMAN, i posat a navegar el 20 de gener de 1855, sent el més gran de la companyia en aquell moment: 100 metres d’eslora per 11 de mànega i 2300 tones de desplaçament, amb una capacitat per a dos-cents cinquanta passatgers i uns setanta tripulants, entre mariners i oficials. Tot i que anava destinat , bàsicament, al transport d’emigrants europeus cap als Estats Units, el primer any de servei el van llogar al govern francès que el va destinar al transport de tropes a la Guerra de Crimea. El seu primer viatge comercial el va iniciar el 23 d’abril de 1856, des de Liverpool a Filadèlfia- Nova York, ruta ordinària que es feia cada quinze dies alternant els diferents vapors de la companyia, tots ells batejats amb el nom de ciutats: City of Glasgow, City of Rome, City of New York, etc, fins a trenta vaixells construïts entre 1850 i 1889.
Diferents situacions econòmiques de la companyia, va fer que haguessen de vendre algunes de les naus més antigues, i així va ser com el City of Baltimore el va comprar la naviliera catalana “Compañia de Transportes Marítimos”, de Barcelona, batejat com a FIVALLER, i que a partir de 1882 el va dedicar a transport de passatgers i mercaderies entre Barcelona i Buenos Aires, fent escala a Montevideo, Rosario de Santa Fé i San Nicolás
El vaixell el van renovar i instal·lar un nou motor de mil cavalls, adequant-lo als nous temps de la navegació transatlàntica. Solament tres anys més tard, el 20 de desembre de 1885, el Fivaller el va adquirir la companyia valenciana Ripollès y Compañía, amb la finalitat de destinar-lo al mateix trajecte amb Sud-Amèrica, i rebatejat com a “BENICARLÓ”.
En aquesta nova etapa el vaixell va passar per tota mena de penalitats, un quasi-naufragi inclòs davant les costes americanes, en que van haver de tirar per la borda més de quaranta “pipes” de vi (uns 22.000 litres, probablement de vi carlón) per evitar el naufragi , entrant remolcat al port de Buenos Aires, amb tota l’arboradura trencada i sense motor ni govern, però havent salvat la vida les més de 250 persones a bord, entre passatgers i tripulació. Mesos abans, havia sofert un episodi de còlera morbo eixint d’Argentina, que va obligar al “Benicarló” a passar la corresponent quarantena al “llatzeret” de Maó, sense poder abandonar-lo tots els qui van arribar amb ell.
Finalment, la primavera de 1892 el BENICARLÓ va entrar al port de Barcelona per a no eixir més, ja que va ser desballestat aquell mateix any.
Solament ens queda esbrinar el perquè del nom “BENICARLÓ” a un vapor d’aquestes característiques. La hipòtesi que plantejo és que en les bodegues d’aquest vaixell devien viatjar sovint, cap a Argentina i Uruguai, molts bocois i ·pipes” del vi carlón, en època de màxima producció històrica del nostre vi, (en 1890 se’n van embarcar més de 17 milions de litres, principalment cap a Buenos Aires) i que per als argentins resultaria familiar associar el nom i l’origen de la nau amb la mercaderia que transportava.
Pocs anys després, amb la fil·loxera, el panorama econòmic de Benicarló va canviar radicalment.