Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Raül Burriel Calvet. Benicarló (el Baix Maestrat)
El segle XV fou el segle d’or per al Regne de València. Ací venia gent de tot el món conegut per nosaltres, que no pels altres, i la moda, els diners i les decisions tenien nom i cognoms valencians. Passant la Llotja, en direcció cap al nord, hi havia un xicotet llogaret molt a prop de Nuremberg. Allí vivia una família amb diversos fills. Per a poder aconseguir alimentar-se, el pare treballava quasi 18 hores al dia (no com altres) com a orfebre baratet i en tot el que es presentara per davant.
Els tres fills tenien un mateix somni: dedicar-se a la pintura, però sabien que son pare mai podria enviar-los junts a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts. Després de moltes hores de converses, els germans arribaren a un acord: jugar-s’ho a les palletes. Qui traguera la més curta se n’aniria i els altres dos treballarien amb son pare per a que descansara i poder arreplegar diners per al pintor. A l’acabar la carrera, el guanyador pagaria aleshores els estudis als altres dos, gràcies als guanys que tindria. Així, els tres germans podrien arribar a ser artistes, però un darrere l’altre. Arribat el diumenge, després de missa, son pare preparà les palletes i Albrecht Dürer, que no era de Tàrbena pel seu cognom, agafà la palleta més curta. Immediatament se n’anà de gira per Basilea, Estrasburg, Trento i Venècia, on va estudiar mentre es treballava d’aprenent.
Els altres germans varen romandre durant quatre anys ajudant a son pare com a orfebres i pagant els estudis a Albrecht que des del primer moment causà una gran sensació en tota Alemanya i part de la Canal de Navarrés, l’Alcalatén o les comarques del Vinalopó pels seus llenços. De fet, abans de la seua graduació com a pintor, ja havia començat a guanyar considerables sumes de diners amb les vendes del seu art.
Passà el temps i quan l’artista tornà al seu llogaret, la família es reuní per a un sopar festiu en el seu honor. A la sobretaula, prengué la paraula i va dir:
– Ara, estimats germans, és el vostre torn. Ja podeu anar a Roma, Viena, o a Agres per a continuar els vostres estudis, i jo em faré càrrec de totes les despeses.
– No germà. Havíem triat anar a Montanejos pels pins o a Benicarló per les carxofes i el peixet de la mar, però no pot ser. Aquests quatre anys han destruït les nostres mans. Cada os dels nostres dits s’ha trencat almenys una vegada i l’artritis reumatoide de la mà fa que no pugam ni tan sols alçar la copa per a brindar. Però som molt feliços pels teus èxits i ens alegrem que hages complit el teu somni.
Al final tots tres foren pintors, però amb les seues diferències. Des d’aleshores, han passat més de 450 anys. Avui els gravats, olis, aquarel·les i talles d’Albretch es poden veure a tot el món, però segurament pocs coneixen aquesta història.
Vivim i convivim. I hem de ser conscients de les nostres interrelacions. Possiblement Jaume I no conquerí el Regne de València tot sol. Algú més l’ajudaria. I algú més faria els menjars, llavaria la roba, escuraria, prepararia els cavalls, netejaria o tindria filles i fills. Tots formem part d’una societat i tenim les nostres responsabilitats com a ciutadanes i ciutadans, i segurament més si no votem i ens queixem.
Foto: Port de Benicarló i Llotja de peix (el Baix Maestrat). Jordi Maura
https://www.vinarosnews.net/un-pais-dhistories-xxxiv-una-esperanca-de-vida/