Un país d’històries (XXXIV):  Una esperança de vida

Enric Ramiro Rcoa (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Verônica Rosemira Alves

Cecília, natural de Montaverner però afincada a Buñol, tenia moltes ganes d’anar al Brasil. Les havia tingut des de molt xicoteta, quan va estar mirant una pel·lícula sobre l’Amazones. Havia acabat la carrera de traducció i interpretació a la Universitat Jaume I i per fi havia aconseguit el seu somni. I clar, tampoc es volia perdre la visita a Brasília, on va arribar en avió i on s’instal·là en un primer moment amb la idea de fer un circuit pels lloc més significatius de tot el país.
I així ho va fer. Durant una quinzena de dies, visità Rio de Janeiro, Sao Paulo, Florianópolis i les cataractes d’Iguazú. I com no, les esplèndides platges de Baia dos Porcos, Fernando de Noronha, praia de Jericoara, praia de Forno, de Lopes Mendes, d’Itacaré i moltes més. En definitiva, matí de ciutat i vesprada de descans, quan la distància ho facilitava.
Però tot s’acaba. I el darrer dia el deixà per a fer compres i visitar Goiàs, la regió on es troba Brasília, amb tan mala fortuna que li detectaven un perillós virus a l’arribar a Anápolis. Allí la portaren immediatament a l’Hospital de Doenças Renais a les afores de la ciutat. Després d’una operació molt delicada, la dugueren a una habitació compartida. El seu company estava al costat de la finestra i li permetien alçar-se durant una hora de vesprada per a drenar el líquid dels pulmons. Pel contrari, Cecília havia d’estar gitada cap per a avall.
La relació entre els dos fou d’allò més cordial des del principi. Gabri, gaudia de conversar i li representava un plaer explicar-li en portunyol qualsevol paraula o concepte que no entenguera la seua companya. I Cecília s’adonà de la facilitat de comprensió que tenia el brasiler quan li parlava en valencià.
Les converses eren llargues mentre podien, i sobretot quan a Gabri li tocava alçar-se i mirar pel finestral. Li comentava tot el que veia i sentia pel forat que els connectava amb el món real. Conversaven sobre el temes més variats i les seues experiències. Amb el temps, Cecília que estava gitada d’esquena, com no podia aguaitar, esperava ansiosa eixa hora per a poder gaudir dels relats de Gabri.
Ell li descrivia amb pels i senyals qualsevol detall. Des de les aus dels uirapurú que anidaven a prop, amb el seu plomatge especial que són un amulet de la sort respecte de l’amor i els seu cant que és considerat màgic i sobrenatural, fins les persones que jugaven a la vora d’un llac al Parque da Libertade. Cada dia era una festa amb les descripcions del seu company que descrivia qualsevol soroll o imatge, i cada jornada i setmana era diferent.
Un dia quan entrà la infermera, va trobar el cos mort de Gabri. Això va produir en Cecília un dolor immens. Però a l’endemà, li va demanar si podria traslladar-se al seu llit i així contemplar directament el món exterior després de tant de temps. No hi hagué cap problema i li ho facilitaren.
Per fi, podria veure imatges reals després de tant de temps. Amb molt d’esforç i dolor perquè continuava cap per a avall, va aconseguir incorporar-se molt lentament amb l’ajuda dels colzes i molt lentament va veure per la finestra el seu món anhelat: era una paret gris de l’edifici d’enfront. Molt confós i frustrat va cridar l’infermera i li preguntà per què el seu company li havia estat mentint i descrivint coses que no veia.
La infermera li va respondre:
– Jo no sé el que li deia, però el seu company era cec i em va dir que ho feia per animar-la.

Possiblement tindre una actitud positiva cap a la vida i els demés, siga molt important. En moltes ocasions travessem moments durs i necessitem una veu amiga que ens anime. No és una mentida, sinó imatges que ens aporten il·lusió i esperança quan la necessitem. La realitat sempre serà la que és i mai sabrem quina és. Ens podem fer una idea, però la Història, les estadístiques, i els pensaments consensuats d’unes èpoques ens han demostrat que són una equivocació en els següents anys o segles.
Mantindre un optimisme crític sempre ens ajudarà a nosaltres i al nostre voltant. Tots els fets tenen cara i creu. Sense caure en les fake news, podem enfrontar un problema amb esperança. I ajudar a qui tenim al costat a veure’l d’una altra manera, donant-li una alternativa que no havia contemplat. A ben segur que eixe optimisme pot contribuir a millorar les nostres relacions i fer que l’objectiu que pretenem siga més atractiu.
Foto: Recife i el riu Capiraribe (Brasil). Verônica Rosemira Alves (natural d’Igarassu-Pernambuco-BRASIL i resident a València)

Un país d’històries (XXXIII): Fran, un home d’experiències