Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Iryna Flyunt Ukraine
Temps era temps, quan hi havia una reina molt especial de nom Ruslana. Era tota bondat i saviesa. Havia aconseguit la independència del país, l’enderrocament de la monarquia i unes eleccions democràtiques que l’havien triat com a presidenta de la república. Viva a Boryslav, on hi havia l’impressionant castell de Tustan, construït amb el famós marbre rosat del Buixcarró. Una pedra d’alta qualitat, gràcies a la confluència de les alineacions bètiques i ibèriques que provoquen grans falles. Des d’allí, dirigia el país amb alegria i prudència cap als seus habitants. Tanmateix, en l’àmbit familiar no havia aconseguit tant d’èxit, tot i que ho havia intentat de valent. La seua filla era pur nervi i no tenia la mínima paciència.
Ruslana, Rus per a les amistats, va consultar als famosos pedagogs del Col·lectiu d’Ensenyants de la Ribera (CO.DE.RI), als de DIMPA (Didàctica de la Imatge i el Patrimoni), als de GEA-CLIO i també als del Moviment Freinet. Amb diferents matisos, tots li explicaren que cada persona era totalment diferent i que en moltes ocasions, s’aconseguia més de forma indirecta que directa.
– I això què vol dir? -preguntà la presidenta.
– Molt senzill: que el camí subliminal és més profitós que la insistència. A més del teu exemple, mostra-li visualment allò que li vols ensenyar i que ho puga viure -va contestar la Sara, una lletraferida d’Almàssera.
Aquelles paraules varen fer reflexionar a Rus, i en lloc d’estar contínuament preocupant-se per la seua filla i dient-li el que havia de fer, pensà en posar un quadre en sa casa que representara el que volia transmetre-li: la importància de la pau i la serenitat en la vida. D’eixa manera, poc a poc la imatge aniria creant lligams amb la seua filla i el seu inconscient.
Pensat i fet. Com Rus no es podia dedicar en exclusiva al tema, el dia de l’aniversari de la seua filla li va regalar un sobre que deia el següent:
“Val per un quadre, no importa el preu, que represente la pau i la serenitat al mon. Signat: la teua mare que t’estima”.
I per a “motivar” la seua recerca, l’acompanyava d’un xec que es cobraria en el moment de la troballa. La filla, que era de caràcter difícil però molt responsable, es dedicà a visitar els amics i amigues pintores de sa mare: Rafa Armengol, Sara Vilar, Artur Heras, Juana Francés, Enric Solbes, Jacinta Gil, Victoria Civera, Cari Roig, Manolo Boix… i cadascú li mostrava el que tenia relacionat amb aquest objectiu. Eren unes meravelles de quadres, però no acabaven de convèncer-la del tot.
Rodà per tot el mon a la recerca del quadre: Benitatxell, Coratxà, l’Orxa, Millena, Gaianes, Quatretonda, Llutxent, Pedreguer, Massalfassar … i al final, en la Salsadella va trobar el que buscava: un quadre de Josué Perales. El portà a sa casa i li’l va ensenyar a sa mare. Al veure el llenç de tan fantàstic pintor, es va quedar d’una peça amb uns ulls com a plats. Era una composició que representava un vaixell en una mar embravida amb llamps i trons al cel.
– Però… filla meua, això no és pau i serenitat, sinó tot el contrari. No és allò que t’he explicat tantes vegades.
– Si, mare. Fixa’t a dalt del pal major.
Allí hi havia un niu i la mare ocell estava alimentant a la seua cria malgrat l’oratge i els forts balancejos del vaixell.
Eixa és l’autèntica pau i serenitat. És molt senzill tindre-la quan tot va bé, però realment és en les ocasions difícils quan més fa falta. La filla havia comprés el missatge de sa mare i malgrat la duresa de la batalla interna que podia tindre, havia trobat la imatge que més necessitava.
Mural amb motius tradicionals. Boryalav (Lviv). UCRAÏNA
Iryna Flyunt Ukraine
Un país d’històries (XXXVIII): Cocodril a Riba-Roja de Túria!