Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Iryna Flyunt Ukraine
Temps era temps, quan hi havia una reina molt especial de nom Ruslana. Era tota bondat i saviesa. Havia aconseguit la independència del país, l’enderrocament de la monarquia i unes eleccions democràtiques que l’havien triat com a presidenta de la república. Viva a Boryslav, on hi havia l’impressionant castell de Tustan, construït amb el famós marbre rosat del Buixcarró. Una pedra d’alta qualitat, gràcies a la confluència de les alineacions bètiques i ibèriques que provoquen grans falles. Des d’allí, dirigia el país amb alegria i prudència cap als seus habitants. Tanmateix, en l’àmbit familiar no havia aconseguit tant d’èxit, tot i que ho havia intentat de valent. La seua filla era pur nervi i no tenia la mínima paciència.
Ruslana, Rus per a les amistats, va consultar als famosos pedagogs del Col·lectiu d’Ensenyants de la Ribera (CO.DE.RI), als de DIMPA (Didàctica de la Imatge i el Patrimoni), als de GEA-CLIO i també als del Moviment Freinet. Amb diferents matisos, tots li explicaren que cada persona era totalment diferent i que en moltes ocasions, s’aconseguia més de forma indirecta que directa.
– I això què vol dir? -preguntà la presidenta.
– Molt senzill: que el camí subliminal és més profitós que la insistència. A més del teu exemple, mostra-li visualment allò que li vols ensenyar i que ho puga viure -va contestar la Sara, una lletraferida d’Almàssera.
Aquelles paraules varen fer reflexionar a Rus, i en lloc d’estar contínuament preocupant-se per la seua filla i dient-li el que havia de fer, pensà en posar un quadre en sa casa que representara el que volia transmetre-li: la importància de la pau i la serenitat en la vida. D’eixa manera, poc a poc la imatge aniria creant lligams amb la seua filla i el seu inconscient.
Pensat i fet. Com Rus no es podia dedicar en exclusiva al tema, el dia de l’aniversari de la seua filla li va regalar un sobre que deia el següent:
“Val per un quadre, no importa el preu, que represente la pau i la serenitat al mon. Signat: la teua mare que t’estima”.
I per a “motivar” la seua recerca, l’acompanyava d’un xec que es cobraria en el moment de la troballa. La filla, que era de caràcter difícil però molt responsable, es dedicà a visitar els amics i amigues pintores de sa mare: Rafa Armengol, Sara Vilar, Artur Heras, Juana Francés, Enric Solbes, Jacinta Gil, Victoria Civera, Cari Roig, Manolo Boix… i cadascú li mostrava el que tenia relacionat amb aquest objectiu. Eren unes meravelles de quadres, però no acabaven de convèncer-la del tot.
Rodà per tot el mon a la recerca del quadre: Benitatxell, Coratxà, l’Orxa, Millena, Gaianes, Quatretonda, Llutxent, Pedreguer, Massalfassar … i al final, en la Salsadella va trobar el que buscava: un quadre de Josué Perales. El portà a sa casa i li’l va ensenyar a sa mare. Al veure el llenç de tan fantàstic pintor, es va quedar d’una peça amb uns ulls com a plats. Era una composició que representava un vaixell en una mar embravida amb llamps i trons al cel.
– Però… filla meua, això no és pau i serenitat, sinó tot el contrari. No és allò que t’he explicat tantes vegades.
– Si, mare. Fixa’t a dalt del pal major.
Allí hi havia un niu i la mare ocell estava alimentant a la seua cria malgrat l’oratge i els forts balancejos del vaixell.
Eixa és l’autèntica pau i serenitat. És molt senzill tindre-la quan tot va bé, però realment és en les ocasions difícils quan més fa falta. La filla havia comprés el missatge de sa mare i malgrat la duresa de la batalla interna que podia tindre, havia trobat la imatge que més necessitava.
Un país d’històries (XXXVIII): Cocodril a Riba-Roja de Túria!