Un país d’històries (XXXII): Unes ànimes caritatives

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Enric Porcar Mallén i Nazaret Martos Pérez. Castelló de la Plana (la Plana Alta)

A prop de Castelló de la Plana, que mira per on és la capital de la comarca de la Plana Alta i seu de la Conlloga Muixeranga, hi ha un poble singular. Possiblement habitat des de la prehistòria com testimonien les pintures rupestres d’Albaroc. També està acreditat el pas de la Via Augusta per l’existència d’un mil·liari, i no podem oblidar les restes del seu castell i una porta del seu recinte emmurallat: aquest poble es diu Borriol.
En una de les cases d’aquest meravellós poblet, es varen reunir, ja fa uns quants anys, tres importants individus que han volgut conservar el seu anonimat fins al moment present i que així ha de continuar. Eren persones d’una alta qualificació moral, econòmica i social, molt benvolguts en les seues respectives comunitats i amb una formació acadèmica considerable, quan aquesta circumstància tenia un alt valor.
I per a què es reunien? Doncs per a intercanviar estratègies com fan actualment els països del G-8 i el G-20. Per cert, i els altres països? No ho necessiten? No poden? No serviria per a res? No interessa? En fi, apartem les idees perverses i continuem amb el conte, que la vida és una altra cosa.
En aquesta casa, amb un nom que no estic autoritzat a anomenar, estigueren dinant i dinant i dinant, com s’acostuma a fer en aquesta terra. Després passaren a les postres, als cafés i les seues mil variants, dolços, cava i altres delícies. Era el moment del debat i iniciaren el tema de com de bondadosos eren amb els altres, i tot el menjar i beguda que els repartien, tant si era carn com si era peix.
El primer d’ells va dir:
-Mireu, tots em coneixeu i sabeu de la meua generositat. A final de mes, quan els diferents bancs em passen els guanys, jo els arreplegue en metàl·lic. Pose una safa ben gran a terra. Llance les monedes i bitllets, i tots els que cauen dins me’ls quede i aquells que cauen fora, els repartisc. I tinc molt bona punteria.
-Doncs resulta curiós –va dir el segon prohome de la reunió. Jo ho faig d’una forma molt similar. En lloc d’una safa, pose un plat de postre i llance els diners que tant de suor m’han costat d’aconseguir. Els que cauen fora, faig l’esforç de recollir-los i per això me’ls quede i els del plat, els repartisc.
Per últim parlà el tercer personatge i digué:
-No està mal el que feu, però em sembla molt terrenal i el nostre esperit ha de ser molt superior, jo diria que espiritual. A mi no m’importa posar no un plat o una safa, sinó un centenar de cadascun. Aleshores, jo llance totes les monedes i bitllets el més alt que puc. Aquelles que queden en l’aire són per repartir, i les que cauen me les guarde per a les meues necessitats.

Així fan algunes persones caritatives i molts països enriquits que diuen ajudar els països empobrits. En uns casos són donatius que amaguen residus i virus, en altres són donatius per a imposar projectes i experiments perillosos, en altres són donatius que amaguen préstecs a un alt interés, en altres són donatius que volen comprar el país i els seus dirigents, i altres són donatius per a eixir als mitjans de comunicació, i també hi ha alguns donatius menys interessats o amb menys interessos que no és el mateix.

Foto: El poble de Borriol, des de l’Ermita del Calvari (la Plana Alta). Enric Porcar Mallén

Un país d’històries (XXXI): L’avió 767