Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Maria Angeles Herrero Herrero i Miguel Herrero Herrero
Sabem per l’evolució de les espècies de Darwin que els nostres avantpassats eren més animals. També sabem que les persones tenen diferents ritmes d’evolució i n’hi ha algunes que aprenen a llegir i escriure molt prompte, unes altres a caminar i unes altres a enraonar. I també som conscients que tots tenim les nostres minusvàlues, tot i que en uns casos es noten perquè són físiques i en altres passen totalment desapercebudes perquè són psíquiques.
Gibran era un home ben paregut, anava al gimnàs i, diguem-ho clar: s’ho tenia molt cregut. La vida li havia donat moltes alegries en el camp sexual i en el professional, encara que les seues relacions eren totalment superficials. Destrossava amistats com qui pela creïlles, perquè la seua màxima vivencial es resumia en tres prioritats: jo, jo i jo. Així i tot, tenia el seu cercle de seguidors i, sobretot, de seguidores que, incomprensiblement, li ho perdonaven quasi tot.
Feia poc que havia fitxat per una multinacional amb seu a Saix, és a dir, a les terres del sud del nostre país. Una zona de bon vi i millors persones. La relativa curta distància a l’aeroport de l’Altet l’havia decidit a instal·lar-se allí i gaudir del paisatge i de la mistela.
Totes les setmanes agafava l’avió i es dirigia a fer negocis per tot el món: Brussel·les, Nova York, Pequín, Moscou, Sao Paulo, Canberra, però també ho feia a llocs més propers com Asp, Salines o Villena. En poques setmanes es va fer un tauró econòmic, amb almorranes per l’estrés, exigent i maleducat.
Sempre arribava tard a l’aeroport i en aquella ocasió hi havia cua. En arribar-hi, sentí pels altaveus:
– Atenció, atenció, senyores i senyors del vol d’Ibèria 767 amb destinació Frankfurt. Per motius de seguretat, el vol ha estat suspés. Els preguem que es dirigisquen a qualsevol dels nostres mostradors de facturació, on els atendrem i els proposarem altres alternatives. Gràcies.
Però, en realitat, tan sols una hostessa estava atenent els passatgers i la cua era infinita…
Aleshores, Gibran amb pas ferm i decidit, avançà tota la filera de persones i es personà al mostrador. Amb un colp sec diposità el seu bitllet i digué molt cabrejat:
– Ho sent, però he d’anar-me’n en el primer vol i ha de ser en primera.
L’empleada li contestà molt educadament:
– Jo també ho sent, senyor. Estaré encantada d’ajudar-lo, però abans estava aquesta senyora i n’hi ha molts més abans de vosté. Li pregue que vaja al final de la cua i de segur que solucionarem el seu problema quan corresponga.
El passatger, més cabrejat i amb veu més potent, li respongué:
– Però vosté sap qui soc jo?
Llavors, l’hostessa agafà el micro i sense dubtar-ho ni un moment, anuncià pels altaveus de tota la terminal:
– Atenció, per favor, tenim un passatger en el mostrador d’Ibèria número 14 que no sap qui és. Si algú pot ajudar-lo, que tinga l’amabilitat d’apropar-s’hi. Gràcies.
Tots els passatgers de la cua que estaven darrere de Gibran es pixaven de riure. Gibran, més cabrejat encara, posà cara d’assassí de pel·lícula i de males maneres li abocà:
– Que et foten!
I ella li respongué amablement:
– Ho sent molt, senyor. Però si vol intentar-ho, també ha de fer cua.
Les bones formes són molt importants per a relacionar-nos. Ens facilitaran tindre una millor convivència i, entre tots, podem contribuir a una major felicitat mundial. A més a més, hem de saber que som mortals, només tenim una vida. Les persones hem d’intentar ser racionals i no tan sols animals.
Dir “bon dia”, contestar tan aviat com siga possible els correus, somriure, atendre els altres degudament, arribar puntual a algun lloc, no alçar la veu o mirar als ulls quan parlem són accions que ens ajudaran a fer un món millor.
Foto: Vista general de Sax. Al fons el Castell. Sax (El Alto Vinalopó) Maria Angeles Herrero Herrero.
Un país d’històries (XXX): Juan Àngel, un alcoià de soca-rel