Un país d’històries (XXI): En un país multicolor

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Evarist Monfort Guimerà

Famílies n’hi ha de moltes classes. I una d’elles eren els ratolins del Maestrat, on no importava si eren mascles o femelles. L’important, per a ells, era que tots eren d’Albocàsser i no de Tírig. Vivien a prop de l’ermitori de sant Pau i s’alimentaven de les deixalles d’un conegut restaurant de la zona, on paga la pena anar-hi. Eren feliços i menjaven pastissos… de formatge. I de quan en quan anaven al Festivern i Feslloch, i a mil concerts més.

Mac i Mec tenien molt bon instint, mentre que Mic i Moc eren més intel·lectuals. Cada parella, al seu aire, passava la vida prou bé fins que tancà el local que els donava menjar. El colp va ser dur, però uns i altres continuaren buscant aliment fins que trobaren el gran tresor: una central de formatges a tres metres de profunditat de l’alberg.

Mac i Mec, tots els dies a la mateixa hora s’alçaven i es posaven en marxa fins la Central. Allí menjaven, descansaven i tornaven a casa. Mic i Moc, que eren més “sabuts”, cada dia s’alçaven més tard, menjaven més i se n’anaven quan els abellia. I així estigueren una bona temporada. Però cap de les dues parelles no se’n va adonar que el formatge de la Central anava acabant-se i un bon dia descobriren que no n’hi havia més.

Mac i Mec, s’ho prengueren molt bé i continuaren buscant formatge a les profunditats de l’ermita com si no passara res. Tanmateix Mic i Moc, acostumats a la bona vida es varen exaltar.

– Com és possible que no quede formatge?

– Qui ens l’haurà furtat?

– Això no és just!

– I si Mac i Mec se l’han endut per a emmagatzemar-lo en un altre lloc?

Es queixaren, ploraren, malparlaren, bramaren, sanglotaren, lamentaren, deploraren i es quedaren pegant crits i acusant els altres del que havia passat.

Mentre, Mac i Mec aconseguiren trobar un poquet de formatge ací i un poquet allà, i dia rere dia anaven alimentant-se. Pel contrari, Mic i Moc, continuaven desplaçant-se a l’antiga Central per veure si tornava el formatge que tan injustament havia desaparegut, però res de res. Un bon dia, Mic es va decidir a lluitar contra la seua mandra i véncer les seues pors, decidí anar-se’n a l’aventura però no aconseguí que Moc l’acompanyara malgrat la seua insistència.

Al poc temps, Mac i Mec descobriren una nova Central de formatges i de forma ecològica i sostenible, racionalitzaren el seu ús. Més tard, Mic arribà i compartí l’aliment, mentre Moc es va jubilar de tota feina, tirà la tovalla, i va morir pensant que el món era injust, tots estaven contra ell, no hi havia res a fer i tot era un desastre.

No sigues Moc. Si alguna vegada se t’acaba el formatge, quan més prompte el busques més prompte el trobaràs perquè existir, existeix. I si tens alguns moments de pessimisme com Mic, intenta que siguen el més curts possibles. L’optimisme crític és una poderosa força que venç les dificultats més insospitades i dóna energia i felicitat.

Foto: Ametlers, Albocàsser i el tossal de la Nevera. Albocàsser (l’Alt Maestrat) Evarist Monfort Guimerà

Un país d’històries (XX): Per molt que ho intentes…