Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Anna-Isabel Llopis Llueca. Quart de les Valls (el Camp de Morvedre).
Benjamí Salomon havia obert recentment una carnisseria. Realment no era seua sinó que havia llogat un baix a Montesol, una de tantes urbanitzacions que hi ha a l’Eliana. Els voltants eren xalets, pins i tranquil·litat. Ben situat a prop de la plaça de l’Església i a dos minuts de l’estació de Metrovalència, pensava que era el punt ideal per a iniciar un negoci amb futur.
I així va ser. Va fer propaganda pels voltants i poc a poc la gent començà a anar-hi. La clientela era agradable i pagava tots els dies. El bon preu, les bones formes i la qualitat del producte feren que en poques setmanes la seua fama traspassara les fronteres municipals i arribaren a Benimaclet, Quart de les Valls i més enllà.
Un bon dia, després d’una jornada esgotadora i quan estava a punt de tancar la carnisseria va veure entrar un gos. De bones maneres es va aproximar per a tirar-lo, però se n’adonà que portava un sobre a la boca i quan es va aproximar, el gos el va deixar caure a terra. Encuriosit, el carnisser el va obrir i al seu interior va trobar un bitllet de cinquanta euros i una nota que deia:
– Per favor, done-li al gos sis xulles de corder i sis hamburgueses de vedella en una bossa amb el canvi.
Benjamí no s’ho acabava de creure. Mai li havia passat i mai s’ho hauria imaginat. Prengué els diners, col·locà la carn en una bossa i li la donà al gos. Però el gos començà a grunyir i posar cara de pocs amics. Aleshores, va recordar que no li havia donat el canvi. Completà l’operació i l’animal se n’anà a poc a poc.
Ràpidament es llevà el davantal, tancà el negoci i encara impressionat, va seguir l’animal a una certa distància. El gos travessà els pocs carrers que hi ha fins l’estació del metro i es colà en un vagó no massa lluny d’on estava Benjamí que no li donà temps a validar el seu bitllet absort en l’aventura. A l’arribar a Picanya, baixaren l’animal de quatre potes i el de dos, i, seguiren pel magnífic parc fins l’avinguda de l’Horta. La travessaren fins que el gos es va aturar en una casa unifamiliar.
Va lladrar unes quantes vegades i a continuació va posar la compra a un costat de la porta. Aleshores es retirà uns quants metres i agafant carrereta es llançà contra la porta unes quantes vegades. Repetí l’acció en diverses ocasions, però ningú va obrir.
A la fi, el gos prengué de nou la bossa de carn, voltà la casa i es va dirigir a una finestra, lladrà i colpejà el vidre. A continuació tornà a l’entrada de la casa. En eixe moment, un home obrí la porta… i començà a pegar-li al gos.
El carnisser isqué a defensar-lo:
– Pare, pare per favor! No li pegue al gos, és un animal extraordinari!
L’home, ben molest li va respondre:
– Que únic ni extraordinari! Aquesta és la segona vegada en la setmana que a l’estúpid se li han oblidat les claus… i jo, en el servei!
De vegades, per molt que faces no hi ha manera de contentar a algunes persones. Pots intentar ser el seu amic, fer-li favors, regalar-li coses… però hi ha persones que mai reconeixen res i sempre utilitzen les males maneres, defensant-se en que són així de naturals. Però per molt espontani que siga un o una, no hem d’oblidar que vivim en companyia i que la nostra llibertat s’acaba on comença la dels altres. El sentit comú, allò que ens diferencia dels més animals, tothom l’hauria d’estrenar.
I si a més se t’ocorre destacar per alguna raó, com en el cas del gos, serà prou per a que l’enveja inunde el teu cercle de relacions. Per això un amic meu deia que quan algú li pregunta com li va la vida, ell li diu que té pedres al ronyó, especialment si és feliç.
Foto: Quart i les Valls des de la muntanya del Tabalet (el Camp de Morvedre). Anna-Isabel Llopis Llueca.