Un país d’històries (XLVIII): Dos amics i el gos

Enric Ramiro Roca (enricaramirroca@gmail.com) amb la col·laboració de Jordi Raül Verdú Pons

Juanvi i Pepe Luis eren bon amics. Es coneixien des de ben xicotets i havien freqüentat multitud de vesprades l’Avinguda de la Diputació Provincial de Catarroja, un passeig ample amb arbres i voreres amples. Abans d’edificar, jugaven al seu entorn, per anar a estudiar magisteri a Florida Universitat i en ocasions per a visitar els diferents edificis que el distribueixen al llarg del seu recorregut i que el converteixen en una via cultural: el Teatre-Auditori, el Conservatori de Música, el Museu de pintura Antonia Mir i el Taller museu de l’escultor Alfons.
Feia poc s’havien inscrit a l’ONG Intervenció Ajuda i Emergència, una entitat que ajuda a salvar vides humanes durant les catàstrofes amb la col·laboració d’uns gossos molt ben ensinistrats. Un dia de gran vendaval i tronades intenses, mentre estaven fent un servei de salvament en el Parc Natural de la Font Roja, un raig va caure prop d’un teix i va fulminar els dos amics i el seu benvolgut gos. Tan ràpid va passar, que no se n’adonaren de l’olor a socarrat que feien ni del color carbó en que quedaren. Així que continuaren el seu camí buscant persones que necessitaren la seua ajuda.
El camí era molt llarg i costerut. De sobte parà la tronada i aparegué un sol de mil dimonis. Però ells com si res, continuaren camí endavant. En una revolta varen veure un portal de marbre que conduïa a una plaça pavimentada amb rajoles d’or i encara que eren prou despistats, els va cridar l’atenció i s’aturaren.
Varen veure a un home que custodiava l’entrada i li preguntaren:
–          Bon dia.
–          Bon dia –respongué el guardià.
–          Ens podria dir quin lloc és aquest?
–          Naturalment. Açò és el cel.
–          Fantàstic, perquè tenim molta set.
–          Ho sent. Tan sols pot passar un dels dos i sense animals irracionals.
Això va produir una enorme frustració entre els nouvinguts. Però l’amistat era molt forta i no consentiren entrar sinó ho feien ambdós, i menys sense el gos que els acompanyava. Malgrat tot, li donaren les gràcies al guardià que no tenia culpa de massa coses i continuaren el seu camí.
Més endavant, trobaren un altre lloc que estava marcat per una porta vella que donava a un camí de terra vorejat d’oms, àlbers, figueres, freixes, pollancres, salzes i tamarius.
–          Ens podria dir, on estem ara?
–          Açò és el cel.
–          Però si ens han dit que era més avall!
–          Allò no era el cel, sinó l’infern.
–          Doncs haurien de prohibir utilitzar el nom si no és el correcte. Li ho diré a l’SGAE.
–          Ni pensar-ho En realitat ens fa un favor, doncs allí es queden aquells que són capaços d’abandonar als seus amics, als seus companys, al seu animal de companyia…

Mai abandonem a aquells que ens estimen. Pot ser que una discussió per decidir quin dels dos pren aigua quan tenim set no siga important, però podem incrementar la necessitat i podrem comprovar l’amistat. De vegades ens poden enganyar, però sempre hi haurà ocasions per a comprovar eixa fidelitat. L’amor i l’amistat són un tresor a conservar per damunt d’interessos que venen i van, i d’uns dies millors que altres.

FOTO: Al caliu de l’ancestral bosc de la Font Roja. Jordi Raül Verdú Pons

Un país d’històries (XLVII): L’aneguet i el colibrí