Un país d’històries (XLVII): L’aneguet i el colibrí

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Vicent Climent Ferrando i Àngela Ortiz Orts. Alfarb i Llombai (la Ribera)

Hi ha un lloc somniat i quan s’explica com és, sona música a les oïdes. Pocs han arribat a veure’l amb els propis ulls, però a ben segur que voldrien anar-hi. Es diu “la llacuna del Samaruc”. Malauradament queda massa llunyà i perdut en el terme d’Algemesí. De fet, a l’altra part del món, exactament a Torís ni més ni menys, uns animalets parlaven sobre el tema:
• Tu creus que existirà un lloc tan preciós com la llacuna del Samaruc? –li preguntà el colibrí a l’aneguet.
• No ho sé –i va respondre-, però hauríem d’intentar anar-hi. Perquè… què fem ací tots els dies sinó avorrir-nos?
• A mi m’han dit que travessant la serra del Castellet, seguint el riu Magre i sobrevolant el cim del Besori arribes molt a prop d’Algemesí. Pel Camí Reial arribarem al camí de l’Assagador i més endavant al camí de la Creu fins que veurem a l’esquerra la creu dels Sants de la Pedra. Seguim pel camí del Barranc i un caminet de terra ens ha de portar a la llacuna. Ben fàcil, no?
Tots estaven commocionats per les notícies que arribaven d’eixe lloc de de la millor de totes les televisions del món: À punt. Tanmateix, sempre hi ha gent intel·ligent que no es creu tot allò que diu la tele i uns acusaven el colibrí de mentider i uns altres a l’aneguet d’aventurer, i també hi havia qui estava d’acord, per suposat.
Començà a fer fred a les muntanyes del Castellet i el colibrí pensà que era una bona ocasió per a anar-se’n i provar fortuna. Però quan anà a acomiadar-se de l’aneguet, no s’esperava que volguera acompanyar-lo i li va dir:
• Ho sent molt company, però tu eres molt lent per a mi i no podem anar junts.
• No sóc lent i a més no aniré a soles, perquè tots som una família i ens ajudarem. Està clar que tu voles més ràpid, però pots parar, gaudir del paisatge o escriure contes –va dir l’aneguet.
• No, gràcies –va dir el colibrí-. Me’n vaig ja i si arribeu, ja ens trobarem.
I així va ser. El colibrí alçà ràpidament el vol i es perdé en la llunyania de l’horitzó. Els aneguets es quedaren un poc desconcertats però s’organitzaren ben aviat i al poc de temps ja estaven preparats per al viatge. Remuntaren el vol i durant diversos dies no pararen. Quan un dels cinc es cansava, es posava a la cua i així desenes de quilòmetres. Però quan arribaren al Besori els resultà molt difícil creuar-lo, i quan ho aconseguiren varen veure l’assut del Magre i en prendre terra per a descansar es trobaren al pobre colibrí mig mort.
– Què t’ha passat?
– Doncs que volant i volant com un raig, se m’oblidà descansar, menjar, anar al servei, estudiar i fer pilates. Així que un poc més i no ho conte si no fora per vosaltres!
En agraïment, el colibrí els va xiuxiuejar la muixeranga i tots sis se n’anaren volant i rient fins la llacuna del Samaruc, un paradís molt a prop de la marjal.

La unió de la família, com la dels cinc aneguets, és molt important per aconseguir fites i també la de les veritables amigues i amics. I per altra part, el colibrí no hauria de menysprear ningú perquè a la fi, tots tenim els nostres defectes i les nostres deficiències. La unió fa la força i entre totes ho farem tot.
Si anem de pressa per la vida, oblidarem les coses realment importants que existeixen i tenim moltes possibilitats d’acurtar-la si no trobem algú que ens ajude amb els nostres problemes. La humanitat se salvarà tota o no se salvarà. Per tant, cal aprofitar la vida i no perdre el temps en discussions estèrils o malhumors inútils, siguen per motius polítics, religiosos o domèstics.

FOTO:  Bresquilleres i al fons el Besori. Alfarb (la Ribera). Vicent Climent Ferrrando

Un país d’històries (XLVI): Una explicació global, a l’embogiment general