Un país d’històries (XLVI): Una explicació global, a l’embogiment general

Enric Ramiro Roca amb la col·laboració d’Emili Gascó

Qui més i qui menys ha conegut alguns presidents i presidentes de república en aquesta vida a través de la tradició, del cinema, premsa, ràdio i televisió i inclús al rei o reina de la casa. Però segurament no coneixereu al rei de la llunyana ciutat de Reial de Torrella, una població que es troba passant i molt passant Tavernes i la Pobla Llarga. Aquest rei governava els seus súbdits amb la tradicional fermesa però equilibrada saviesa. I així, li tenien tanta por pel seu poder com l’estimaven pels seus coneixements.
A Reial de Torrella naturalment capital del regne, hi havia un pou al bell mig de la ciutat. La seua aigua era cristal·lina, transparent i deliciosa. D’allí bevien tots els súbdits, i inclús els forasters que habitaven en xalets i urbanitzacions, perquè no hi havia un altre pou.
Una nit, quan tot estava tranquil i en calma, una bruixa entrà a la ciutat. Uns deien que era l’antiga portaveu de l’oposició, uns altres que un jutge corrupte i alguns que tenia certes relacions pecaminoses amb entitats religioses. El cas és que de forma sigilosa, es va aproximar al pou i va llançar una poció misteriosa, al temps que invocava als esperits de forma potent:
-Xalabím, xalabam,
qui d’aquesta aigua pegue un glop,
embogirà dels peus al bescoll.
Al matí següent, tots els habitants del regne begueren del pou i embogiren dels peus al bescoll, tal i com havia dit la bruixa. Tots? No. El rei i el seu majordom no havien embogit perquè tenien el seu propi pou, i poques ganes de mesclar-se amb la gent. Al cap i a la fi en una monarquia constitucional tots som igual, encara que uns més que altres.
I així va passar durant un cert temps, mentre la població feia coses rares i sense trellat, el rei i el majordom continuaven fent les seues accions habituals. Això va provocar un contrast molt fort i la gent als carrerons, places i mercats només feia que xiuxiuejar:
– El majordom de palau està boig, sembla que ha perdut la raó.
-Sí que és cert Joan. Fa coses molt rares.
– Doncs a mi em sembla que el rei també s’ha contaminat.
– Sí, ja. Si tots ho diuen “qui amb xiquets es gita… pixat s’alça”
Però dels comentaris a veu baixeta, es passà a la burla pública i cridanera, i més endavant a la crítica més ferotge i a les barricades.
Quan va caure la nit, el rei que era ferm i savi, se n’adonà que el motiu del comportament estrany dels seus súbdits democràtics, era l’aigua del pou. Què fem? El tanquem? Els fem un llavat d’estómac? Els portem al centre de salut? Els paguem una excursió a la Serra Mariola? A la fi, ordenà que li ompliren dues copes grans d’aquell líquid. Una se la begué ell i l’altra el seu majordom
I al matí següent, tots els carrers s’ompliren de goig i alegria, celebrant que per fi el rei i el seu majordom havien recuperat la sensatesa i pensaven com totes i tots.
Debatre si un està boig o és sensat, és un tema delicat. La frontera sempre és discutible. No obstant, hi ha situacions més fàcils que altres i segur que tots ens hem trobat algunes al llarg d’aquesta vida.  La sensatesa no sempre és fàcil de reconéixer i en ocasions sembla que la lògica ha desaparegut del mapa.
Però no ens enganyem. Hi ha molta més gent del que sembla, que pensa amb cordura però no es coneix, i ja s’encarrega qui corresponga de fer-los invisibles.  La perspectiva històrica, la fe en l’espècia humana i aquests contes ens poden ajudar a recuperar l’optimisme i el trellat. I pot ser, algun bon esmorzar, amb bona companyia, també ajudarà.

Foto: El pont de l’Ase. La Pobla Llarga (la Ribera) Emili Gascó

Un país d’històries (XLV): Una saforenca a l’imperi Inca