Un país d’històries (XLIX): No et pots fiar de les aparences

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Hannah Sherry (originària de Killarney, Kerry-Irlanda, estudiant de Cambridge i ERASMUS de València-Barcelona).

Un dia plujós,en una prestigiosa universitat anglesa, Cambridge ni més ni menys, va arribar Hannah una jove irlandesa de Killarney (Ireland), un poble tant acostumat als aiguats i tempestes que no feia cas dels ruixats que la batejaven com a salutació en aquesta ciutat universitària benestant i prometedora. Portava ulleres, monyo llarg i despentinat, falda curta, amb uns botins negres i un jersei amb missatges reivindicatius sobre el medi ambient i els drets de les dones. Tenia un aire no organitzat i d’estar sempre als núvols.
Com era el primer dia després d’una pandèmia que havia aturat per complet el campus universitari, els serveis eren mínims, però a l’hora en punt, un conserge va arribar i obrí les portes i més tard el mostrador.
– En què puc ajudar-la?
– M’agradaria veure la degana.
– Doncs ella entra a les 9:30 i te una reunió a les 10. No sé si podrà atendre-la.
– M’esperaré, -va dir sense immutar-se i totalment tranquil.la, com si seguirà el camí del Dharma.
– I quin és el motiu de la seua visita?
– Doncs m’agradaria treballar com a professora en aquesta universitat.
L’home, ja entrat en anys, tan sols va alçar la cella però qui el coneixia sabia que això significava un alteració considerable de la tensió arterial en un gentleman que al sentir eixe raonament estava a punt del suïcidi. Després d’haver contemplat de dalt a baix la jove, es va reprimir i contestà:
– Molt bé. Doncs emplene aquesta sol·licitud i adjunte el seu currículum.
La jove va escriure les seues dades al document però no presentà cap adjunt.
D’una forma molt professional, el conserge li ho va acceptar sense dir res i li va marcar a les 9:45 la seua possible entrevista amb la degana, però afegí:
– No és habitual el procediment, però en aquestes circumstàncies mai se sap.
Aleshores, Hannah va seure i mentre esperava, recordà la visita a València i els seus passejos pels carrils bici que connecten tota la ciutat i el gust de passejar per l’estrenada plaça peatonal de l’Ajuntament. I com no, els seus esmorzars als barris de Benimaclet i el Cabanyal, les passejades per la platja de Cullera, les nits a l’observatori de cerro Simón a prop d’Andilla…
Com marca el meridià de Greenwich en punt, arribà Jacalyn M. Duffin (que no era de Puçol) a l’hora exacta i el conserge li va donar la documentació del dia, on figurava la sol·licitud de la jove. Tot i no estar prevista la reunió, les normes democràtiques i transparents de la institució li ho feren acceptar i la va fer passar, no sense haver observat que no tenia cap full de currículum.
– He vist que heu demanat entrar com a professora a Cambridge, però no he vist cap referència. No obstant, en aquesta universitat no tenim eixes rutines decimonòniques prèvies. Tanmateix hauré de comprovar la seua vàlua.
– Per suposat! -va contestar l’aspirant.
La degana, ja entrada en anys, amb molta experiència en l’àmbit universitari, i amb voluntat de tancar prompte el tema però amb arguments científics li preguntà:
– Aleshores, em pot explicar la complexa teoria que apareix en aquest llibre escrit per una prestigiosa professional de renom internacional?
– No hi ha cap problema. L’autora del llibre soc jo.

L’aparença és important, més en uns països que en altres, però no deu ser decisiva. Pot ser que arqueòlegs com Indiana Jones, la Caça-tresors Tia Carrere o el personatge de Lara Croft, si anaren per primera vegada a certes universitats no els farien ni cas. I actualment, persones com Albert Einstein possiblement tampoc no aconseguirien ni tan sols entrar d’associats amb els tràmits universitaris actuals.
La bona presència i els documents són importants, però sovint l’excessiva burocràcia, les rutines o els nexes familiars, polítics, sindicals, religiosos, consanguinis o simplement de servitud pesen en moltes ocasions més que la vàlua professional i més en algunes de les universitats.
Entenem que al és un equilibri inestable entre ser un mateix i poder menjar cada dia amb un treball més o menys estable. I no és fàcil triar, sobretot quan una persona no depèn de si mateix sinó que conforma un nucli familiar. En aquest cas, i no hi ha una solució perfecta, cal saber jugar i estar molt espavilat mirant sempre de no trair el compromís personal. Cal estar a l’aguait!

Foto:Universitat de Cambridge. Anglaterra.  Piotr Wawrzyniuk. Banc de fotos de Shutterstock. Cedida per Visualgràfic. Algemesí (la Ribera)

Un país d’històries (XLVIII): Dos amics i el gos