Un país d’històries (XLIII): Llíria, el poble de la creïlla

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Elena Heredia i Francesc Rozalén. Llíria (el Camp de Túria)

Ja fa un grapat d’anys, les marietes portaven corbata, les caderneres frac i les anguiles unes braguetes a ratlletes molt boniquetes. En aquest marc incomparable, hi havia un poble admirat per propis i estranys: Llíria. Situat a la vora del riu Túria era una illa de tranquil·litat, plaer, goig i alegria.
Però la major fan d’aquest poble riberenc era la Lluna. Tots els dies el contemplava des de dalt i sospirava, llançant núvols molts estrets que recorrien centenars de quilòmetres. La Lluna es moria de ganes de xafar terra i visitar l’antiga Edeta. Volia tastar les seues fruites, beure la seua aigua, passejar per la mota a la vora dels canyars i menjar una bona truita de creïlla.
Un dia es va decidir a baixar. No estava molt segura, però eren tantes i tantes les ganes que es va decidir. Des de la posta de sol fins el trenc d’alba, els núvols cobriren el cel per a que ningú advertira que la Lluna no estava. Ella anà deixant-se caure molt a poc a poc de núvol en núvol, ara un de gros i ara un de prim, fins arribar a la plaça del poble. Una densa boira el cobria i pogué passejar assossegadament de carrer en carrer fins eixir a la mota.
Allí contemplà i s’enamorà de la lluentor del riu, menjà taronges navelines, se n’anà a passejar cap a l’ermita de sant Vicent i pujà a l’església de la Sang i al turó de sant Miquel, va sentir a les bandes de la Unió Musical i de la Primitiva sense decidir-se entre les dues, pescà tenques i llobarros i alguna anguila, i descansà fent-se la morta i surant a les aigües de la piscina municipal. Va conéixer misteriosos aromes i sabors totalment exòtics per a ella. Fou una nit fantàstica d’orgasme i desenfré.
I tingué aventures. De fet, Llorenç la va salvar de la mort un parell de vegades. En la primera ocasió, fou un inesperat senglar el qui estigué a punt d’enfilar-la amb les seues banyes, però ell va traure una navaixa i aconseguí fer fugir l’animalot. En la segona ocasió, un grapat de rates de marjal no pogueren clavar les seues dentellades per l’acció ràpida de l’home i el seu bastó.
Aquestes casualitats crearen una relació d’amistat que, com passa molt a sovint als pobles i barris, acabaren en un sopar. Llorenç i la seua dona Cecilia, cuinaren el millor de la casa i celebraren l’encontre que continuà fins altes hores de la nit i de la matinada amb una encisadora conversa, i un final d’abraçades i alguna llagrimeta. Tot molt emotiu.
A la nit següent, la lluna contemplà des del cel la terra on havia estat la nit anterior i s’emocionà. No pogué suportar la curiositat i aleshores il·luminà la casa dels amics amb la seua millor claredat. Va veure que el matrimoni s’havia quedat sense menjar ni beguda per haver-los obsequiar la nit anterior. Aleshores, demanà als núvols que deixaren caure un plugim fi i abundant que inundaren els voltants. Al matí següent, Cecilia i Llorenç van veure que les terres de secà del voltant s’havien convertit en regadiu. Des d’eixe dia no patiren més fam i tingueren menjar per donar i vendre.

L’amabilitat i l’hospitalitat sempre tenen alguna recompensa. Pot ser que el preu no siga significatiu però a ben segur que a la llarga ens recompensarà, sobretot si no tenim pressa i confiem en el futur . Són unes actituds que no costen diners i que tothom pot intentar practicar. A ben segur que entre tots podrem fer el món molt millor.

Foto: Vista parcial de Llíria (el Camp de Túria). Al centre el palau renaixentista de Ca la Vila (actual ajuntament), l’església barroca de l’Assumpció amb la seua cúpula (segle XVII) i l’església romànico-gòtica de la Sang amb el campanar (segle XIII). Llíria (el Camp de Túria)
Francesc Rozalén

Un país d’històries (XLII): A la rum, rum, tabaquet de fum