Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Mariano Fraind (originari de Ciudad Evita-Buenos Aires-ARGENTINA i resident a Algemesí.-la Ribera)
– *Che* boludo *!!!* anem a vore com cremen la falla *??*
I cap allà se n’anaren un grup de la colla El Micalet formada per un conjunt heterogeni i intergeneracional de persones. Agafaren *el bondi 86* des de *Ciutat* Evita cap al centre. Només baixar i conforme s’aproximaven al monument faller, anaven tirant els masclets que els havia portat el tio *Roberto* i la tia *Pascualita* des d’Algemesí. La sorpresa i els crits dels veïnat per on passaven, es barrejaven amb l’alegria i els càntics. A pocs metres, els esperava una xicoteta xaranga que interpretava populars tangos i donava vistositat a la trobada.
Així és com es va celebrar la inauguració de la Falla *Nueva Valencia*, ni més ni menys que a Buenos Aires, fundada per immigrants valencians en 1951. Aquest acte de confraternitat tingué el moment més emotiu en la crema del monument. I el moment més dolorós amb la multa per alternació de l’ordre que va imposar *la policia federal.*
Aquesta iniciativa que es va prodigar en altres indrets argentins, aconseguí arreplegar a una dispersa comunitat valenciana que vivia a la capital i que tenia diversos orígens: de Novetlé, del Genovés, del Puig, d’Onda, de Beniarbeig, de Llíber…, . . Uns exiliats per motius polítics i altes per motius econòmics, alguns descendents d’antics criollos que havien conservat algun record de l’origen peninsular o simplement amics i amigues dels comboiants..
Entre tots, destaca destacava Carmel, un professor que abandonà Espanya després del cop de la victòria del general Franco i la imposició d’un dictadura al seu país. A través de col·legues argentins amb qui havia fet amistat per motius de treball, li havien aconseguit una plaça a la UBA (Universidad de Buenos Aires). Allí s’havia guanyat el respecte de professorat i alumnat per les seues innovadores formes de donar la docència.
I això hagué de fer a l’endemà del festorro de sant Josep. En una classe ben atapeïda d’alumnat i després de donar la benvinguda, tragué un got i el va plenar aigua, al temps que l’alçava, i preguntà:
Quant pesa el got?
A diferència d’algunes universitats valencianes on els alumnes baixen la vista o s’amaguen baix la taula quan senten una pregunta, els “corajudos” estudiants, alçaren la mà i enumeraren un bon grapat d’hipòtesis.
Aleshores, Carmel va dir:
Si espereu la resposta correcta, jo tampoc la sé fins que ho puga pesar. Però què passa si sostinc el got durant unes minuts?
Res -contestà Mariano, alumne assegut a prop del professor.
Efectivament -contestà Carmel, però afegí: I si estic una hora, així? Haurà canviat el pes del got?
Doncs no, però segur que li farà mal el braç, contestà una xica del fons de la classe.
I si estic així tot un dia?
No crec que siga tan boludo, però si ho fa, a ben segur que acabarà a l’hospital -contestà una altra alumna.
I tots van riure.
Efectivament. I què he de fer si no vull que em faça mal el braç?
Doncs, baixar el got i continuar la classe- contestà la mateixa alumna.
Exactament. Així és la vida -continuà Carmel. Si penses un problema durant uns moments, pot ser el resolgues o no. Però si ho fas durant una hora, el mal de cap no te’l llevarà ningú i el problema serà el mateix. I si el mantens durant un dia o una setmana, el trobaràs insuportable.
És important pensar els reptes i els problemes que et planteja la vida, i intentar donar-los solució. Però el més aviat possible i almenys abans de dormir, cal baixar el got. Així podràs despertar-te descansat cada dia i amb forces per fer front a les dificultats.
Possiblement hi haurà temes que requeriran més atenció que altres, però en moltes ocasions no perdonar-los més voltes, troben una millor resposta. Això sí, sempre tenim algunes vies que ens ajudaran com el comentar-los amb gent que ens estime. El compartir de forma selectiva crearà bons lligams i ens ajudarà a veure més opcions, al temps que contribuirà a una millor convivència, incrementant l’amistat i la complicitat.
FOTO: Carrer i cases de Ciudad Evita i autobús típic (bondi). (Ciudad Evita-Buenos Aires. ARGENTINA) Marcelo Gómez