Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Clara Gosp Sendra, Àlvar Gosp Pastor i Esther Sendra Nadal. Pego (la Marina Alta)
Nasreddín és tot un personatge mític de la tradició popular sufí i no era de Pego. Es tracta d’una mena d’antiheroi de l’Islam que va viure a la península d’Anatòlia (actual Turquia) durant l’Edat Mitjana. Era molt conegut per les seues històries en forma de faula on es barreja l’humor amb l’absurd i la quotidianitat.
De fet, el mateix Jaume I, pocs anys abans de la seua mort a la Creu coberta d’Alzira, com no, va fer vindre Nasreddín per a conéixer-lo. El va instal·lar al castell de Forna a descansar, al terme municipal de l’Atzúbia. Com a regal de benvinguda, li va portar un parell d’ànecs de la marjal, els van preparar per a sopar, i van estar vetlant tota la nit, xarra que xarra.
Al cap d’uns dies, el capità del castell de Dénia i la seua dona, van anar a veure Nasreddín, que els va convidar en agraïment al rei Jaume I que li havia regalat dos ànecs, i van quedar tots molt contents.
Una setmana després, van tocar a la porta de Nasreddín els fills i les nores del capità del castell. Nasreddín es va quedar un poc parat, perquè van vindre amb massa familiaritat, però com estava agraït al rei Jaume I i eren família del capità del castell, es va esforçar en convidar-los a dinar eixa meravellosa sopa d’ànec. I tots van quedar desvanits de tan contents com estaven.
Com si fora per ordre setmanal, es van apropar a la casa els familiars dels fills i les nores del capità del castell. Nasreddín ja començava a lamentar el fet d’haver conegut Jaume I. Però va fer un exercici de contenció budista i, amb perill d’infart de miocardi, els va convidar a dinar i van quedar tots molt contents.
Tanmateix, eixa cadència setmanal de visites i visites i visites a menjar gratuïtament, turmentava el mític personatge. I com era previsible, amb una matemàtica periodicitat, es van personar en aquesta ocasió veïns i veïnes dels fills i nores del capità del castell.
A la vegada següent, Nasreddín, per fi, va fer entrar a tot el món i els va instal·lar al menjador. Al cap d’uns minuts, va portar una enorme sopera plena únicament d’auia bullint. Va servir els plats ben caramullats a tot els convidats. No va passar molt de temps, quan un d’ells es va atrevir a manifestar la sorpresa general dient:
– Benvolgut i admirat Nasreddín, per Alà i pel Crist del Salvador que mai hem vist una cosa semblant. Només mos has donat auia bullint!
Aleshores, ell va respondre amb gran tranquil·litat i solemnitat:
– Benvolguts veïns i veïnes dels fills i de les nores del capità del castell de Forna, açò no és auia. És la sopa d’ànec, de la sopa d’ànec, de la sopa d’ànec, de la sopa d’ànec… d’aquells dos animals que em va regalar el rei Jaume I. I estic molt content i molt agraït.
De vegades un regal pot eixir ben car, molt per damunt del natural i just agraïment que cal manifestar. Tot depén de la sinceritat i voluntat amb què s’ha fet el detall, i de la seua recepció.
També podem interpretar la història com a que durant un moment existeix una veritat, la substanciosa sopa d’ànec, però són pocs els qui poden tastar-la en una primera edició original. La majoria rep una versió de la sopa d’ànec passada de persona en persona, de generació en generació, de mitjans de comunicació en mitjans de comunicació i no sap igual ni molt menys.
Però, clar està, també depén molt de la necessària actualització de la sopa d’ànec, del trellat i de la cultura i no tan sols de les carreres i titulacions que es tinguen. I ho podem aplicar a la sopa, a la Constitució, a la renovació pedagògica o a les festes populars i els seus costums.
Foto: Castell de Forna, segle XIII. l’Atzúbia (la Marina Alta). Àlvar Gosp Pastor
Un país d’històries (XLIX): No et pots fiar de les aparences