Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Un país d’històries (IX): Dos exemplars per a reflexionar Un país d’històries (IX): Dos exemplars per a reflexionar
Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d‘Elija Lutze, natural d’Alemanya i resident a Benirrama (Marina Alta), i Aura Martínez Bagant, d‘Onda (Plana Baixa).... Un país d’històries (IX): Dos exemplars per a reflexionar

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d‘Elija Lutze, natural d’Alemanya i resident a Benirrama (Marina Alta), i Aura Martínez Bagant, d‘Onda (Plana Baixa).

Nuria era de Teulada-Moraira però no presentava més defectes segons deien els benissers i benisseres de la catedral de la Marina, Benissa i poble veí. Tenia una bona planta i durant tota la vida havia sigut admirada per propis i estranys. Vivia a una casa unifamiliar recentment estrenada en la zona d’ampliació del poble, cara al camí de Benimeit.

Juanan era de Benissa i era l’únic defecte que li tiraven en cara els teualadins i les teuladines. La seua cabellera era sedosa, enganxada a una darrera part ben musculosa i preta. Ell vivia a prop de la casa de Constança Ferrer que havien restaurat en els darrers anys, pràcticament al mig del poble, i que havia habitat la germana de sant Vicent i possiblement el seu corredor germà quan la visitava.

Ja feia temps que ambdós personatges s’havien jubilat i se n’anaren a passar els seus últims anys a la vall de Gallinera. Havien fet amistat i molt assíduament quedaven per a caminar uns dies per la serra de l’Almirall, altres per la serra de l’Albureca i uns altres per la serra Foradada. Ambdós s’havien afincat a Benirrama, a la vall de Gallinera, i, com que no tenien feina, doncs visitaven el castell de Benirrama, el fort islàmic, les ruïnes del convent o el poblat ibèric del Xarpolar.

Nuria, la camell femella, sempre es movia amb passes llargues i pausades; mentre que Juanan, l’ase, es movia nerviosament i anava entropessant a cada pas. Nuria no es fixava en Juanan, però aquest tot era mirar a l’anterior a qui admirava com a una amiga, i al mateix temps tenia enveja de no ser igual. Així estigueren setmanes i mesos, un darrere l’altra caminant i caminant, perdent quilos i quilos, i recuperant-los després amb un bon esmorzar d’alfals i alguna sorpresa de l’entorn.

Tanmateix, Juanan no pogué aguantar més i un dia li va dir al seu amic:

–          A vore, Nuria. Ja fa temps que volia preguntar-te una cosa.

–          Xé, doncs pregunta’m tot el que vulgues –contestà immediatament.

–          Com és que quan caminem junts jo em trobe sempre amb problemes, caient i fent-me arraps a les potes i trencant-me les peüngles malgrat que mire de forma acurada a terra quan camine? Pel contrari, sembla que tu sempre estàs distreta, reflexiva i allunyada de tot el que t’envolta! Dona la impressió que estàs aïllada de l’entorn, amb els teus ulls ben fixos a l’horitzó i mantens un pas ferm i sense problema.

–          Ai, amic meu! El problema és que els teus passos són massa curts i quan has vist alguna cosa ja és massa tard per a corregir els teus moviments. Mires al teu voltant i no avalues allò que veus.

Suposes que jo mire l’horitzó quan en realitat tan sols vigile allò que hi ha davant com a forma de decidir què fer abans d’arribar-hi. També recorde el que ha passat i així no necessite mirar cap a darrere. D’eixa forma, és molt difícil entropessar.

No sigues l’ase i mostra el somriure, cadència i mastega els problemes com la camell femella, mirant sempre al davant, al futur. La solució no sempre és fer moltes coses i apressa. Segurament el fet de mirar cap a davant, a l’horitzó,  ens pot orientar en moltes decisions. A més a més, mirar cap a davant ens farà guanyar temps per a poder decidir el canvi de ruta. Però sobretot, convindria no fixar-se en el veí que viu a prop o en el del cotxe del costat. Cadascú hem de fer la nostra pròpia vida i les comparacions són odioses. Per això, si mirem cap al futur, tindrem una millor perspectiva i podrem rectificar abans i amb més temps per davant. Però no ens oblidem que estem en el present a cada moment. És possible? I tant que sí! Prova-ho.

FOTO: Ombria del Xap a la serra Foradada. Benirrama. La Vall de Gallinera (la Marina Alta). Elija Lutze

Un país d’històries (VIII): Es seminograma de mon tio

Comparteix

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies