Un país d’històries (IV): Un divorciat sense trellat?
ALTRES POBLESLA NOSTRA GENTVINARÒS MAIL 4 maig, 2022 Vinaròs News
ENRIC RAMIRO ROCA (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Voahangirnirina Josephine Razafindrakoto Rasonirina, (originària de Fianarantsoa-República Malgaixa, amb residència a Xàtiva- la Costera)
Possiblement quan ens parlen sobre imperis, el primer que ens ve a la ment és l’Imperi romà. Tanmateix, no fou el més important, ni el més gran ni el més poblat, però sí aquell que més petjada ens han deixat per la llengua i la cultura.
En la seua època de plenitud i quan encara funcionava el Senat com a cambra de representants del poble, hi havia un senador molt famós: Cesc, natural de Quatretondeta. Tenia el poder de la paraula i el trellat que li donava un coneixement ben adquirit. Els seus discursos eren famosos, així com les seues riqueses i el bon caràcter. Tots els patricis l’adoraven i admiraven, i alguns dels esclaus també.
A més a més, es trobà en un dels seus viatges una parella que li anava com anell al dit. Ni més ni menys que a Madagascar, en concret a Antatanarivo. Mireia era una dona increïble i per la qual sospirà tota Roma al pas del temps. Tenia un físic inigualable, un patrimoni considerable, una cultura pels núvols, i era tota plena de virtuts. El dia de l’enllaç, tota la ciutat era una festa i en la cerimònia, l’emperador (no hi havia emperadriu) els donà personalment la benedicció.
Passaren els anys i un bon dia, Cesc va decidir divorciar-se. Els seus amics no s’ho podien creure. Era un fet impensable, però ningú li va dir res i tothom el tractava com si no hagués passat res. No obstant, quan no era present el pelaven com a un conill. En això estaven un dia de mercat els seus millors amics, quan Cesc els va veure. Com estaven tan capficats i hi havia tanta gent que no s’atreví a saludar-los a crits i anà aproximant-se poc a poc. Al poc, es va adonar del que parlaven, criticant el seu divorci i com s’havien equivocat amb ell. No era gens savi sinó un capriciós que havia deixat passar la dona més fabulosa de tot l’Imperi romà.
Quan Cesc arribà al rogle, els va dir:
-De què estàveu parlant tan acaloradament?
Com era evident que els havia sentit, el seu amic de l’ànima li va respondre:
– Home…, sabem que no està bé el que hem fet… i volem demanar-.te disculpes… Però ens has de comprendre… No hi ha forma d’entendre el que has fet…
Aleshores, Cesc es va llevar una sandàlia i li la va donar, mentre afegia:
– Pren, i dis-me què opines.
– Pe, pe, però que té a veure la sandàlia amb el que estem parlant? Perdona’m, però no entenc.
– Tu, dis-me què opines sobre ella!
Aleshores, la va tocar i la pell era suau i delicada com la seda, va veure el fermall que la tancava fet amb una orfebreria ingeniosa i d’or massís, i va veure la sola d’una resistència fabulosa.
– La veritat és que no havia vist mai una sandàlia així. A ben segur que és la millor que existeix en tot l’Imperi!
– Aleshores, em pots dir en quin punt en fa mal al caminar?
No hauríem de criticar a una persona que no coneixem i menys a un amic. Possiblement, i més en moments tan delicats, es mereix seure amb ell i sincerar-li els nostres sentiments o preguntar-li pels seus problemes. La visió externa de vegades ens enlluerna i se’ns oblida que cada persona porta la seua batalla interna, i no tot és la façana.