Un país d’històries (II): Què sabudes que són les mares!

 ENRIC RAMIRO

Mª Carmen, o Carme des de fa poc i Car d’ací no res, sempre havia tingut molts novios, a l’escola, a l’institut i a la universitat. Jose, no. Jose, o Jo d’ací no res, era el típic estudiós que havia estat perseguit a l’escola, a l’institut i que, per fi, havia trobat les portes de la llibertat a la universitat,  Jaume I de Castelló. Vivia a Sagunt i el tren li venia de categoria per a desplaçar-se. Allí havia conegut a Mª Carmen, Carme des de fa poc i Car d’ací no res.

Carme i Jose, Jose i Carme se n’enamoraren. Acabaren les seues carreres i, com on va la corda va el poal i tot el que vinga darrere, llogaren un dúplex al Port de Sagunt sense dir res a les seues famílies. Era una vivenda unifamiliar amb vistes a la Serra Calderona, al Picaio i a altres cims. No era estrany veure’ls els caps de setmana passejant per la partida del Montíber, anar a la marjal del Moro, gaudir de la Gausa o caminar vora mar per la platja de l’Almardà.

Un trobà feina d’interí a una escola i l’altra d’infermera a temps parcial. Sempre havien sigut molt independents i desapegats dels pares. Però tot arriba en la vida i un dia Jose es va veure obligat a convidar els seus pares a casa. No era qüestió d’enviar a Carme de la que era sa casa, però tampoc era qüestió d’explicar que es gitaven junts, així que decidiren presentar-la com una bona amiga de Castelló que treballava a l’Hospital de Sagunt i amb qui compartia pis.

El dia assenyalat, Empar i Jaume, els pares de Jose, es presentaren a casa del seu fill amb una botella de vi de La Barona sota el braç, per comboiar la xiqueta. Després dels besets i abraços (encara es podia), passaren al menjador i gaudiren d’una bona “picaeta”, una cassola de rap a la marinera amb la seua creïlla i la seua ceba, una tortada semigelada de Sedaví i una copeta de licor Carmelitano. Més besades i abraçades per acomiadar els pares (aprofitant que encara es podia), i una nit d’íntima perversió finalitzaren la jornada.

Als pocs dies Jose no trobava el cullerot de plata que havia utilitzat per servir el rap. Tot era buscar i buscar però res de res. Al final, i després que Carme, amb eixe criteri que només les dones tenen, suggerira preguntar als seus pares (exactament va dir “Gua! Per què no els envies un WhatsApp?”), Jose, que des del principi havia tingut la mosca d’arrere de l’orella, finalment es va atrevir. El missatge deia el següent:

“Hola pares, des de que vinguéreu a casa no trobem el cullerot de plata. No estic dient que vos l’enduguéreu, però tampoc estic dient que no ho féreu. El fet és que el cullerot ha desaparegut.”

La resposta de sa mare no va tardar a arribar

“Xa fill, em va agradar molt la teua companya de pis. Jo no dic que et gites amb ella, però tampoc dic que no ho fas. El cas és que, si Carme es gitara en el seu llit, ja hauria trobat el cullerot que jo vaig deixar baix dels seus llençols.”

Penseu-vos-ho dos vegades abans de mentir. Com diu el refranyer valencià “s’agafa més fàcilment a un mentider que a un coix”. Val la pena encarar les coses de la vida directament, amb totes les conseqüències, abans que tapar-les, ajornar-les o embolicar-les. D’aquesta manera tindrem una vida més sana, tranquil·la i relaxada.

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració d’Andreu Blesa, Maria Blesa, i Maria Ripollés

I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.

Foto: Vista parcial de l’Àgora i campus de la Universitat Jaume I de Castelló, Manuel Rosas Artola

Un país d’històries (I): La muntanya de les tres dificultats