Quan els carrers s’entrecreuen, jo tiro pel carrer del poll

MARIANO CASTEJÓN

El ple de l’Ajuntament de Vinaròs va aprovar fa pocs mesos que la nomenclatura oficial dels carrers del municipi sigue bilingüe. Això no implica que s’hagen de canviar totes les plaques de cop; ni és necessari ni es farà. Així i tot, sí que seria una bona oportunitat per a normalitzar algunes peculiaritats sorgides en traduir al valencià els noms de figures contemporànies dels segles XIX i XX. Ningú es va atrevir, per exemple, a modificar el passeig de Vicente Blasco Ibáñez, que va mantindre la seua grafia original d’acord amb el registre civil del personatge. En canvi, no va passar el mateix amb el pintor vinarossenc Pablo Béjar Novella, nascut el 1869 i mort a London el 1920, després de demanar que les seues restes foren traslladades al cementeri del seu poble natal, com així es va fer. En els darrers anys, tant en castellà com en valencià, han passat a batejar-lo com a «Pau».

Per a comprendre la meua reflexió -especialment per a qui no em conegue-, em permetran un breu parèntesi personal. Ara estic jubilat i disposo de temps per a escriure sobre estes qüestions. Durant la meua trajectòria professional vaig ser mestre de valencià. En l’àmbit polític, vaig exercir com a regidor durant molts anys i vaig servir durant 12 anys com a diputat a les Corts Valencianes, on vaig realitzar més de mil intervencions; totes —absolutament totes— en valencià. A més, vaig presidir la Comissió de Política Lingüística de les Corts durant quatre anys. Ho explico perquè ningú dubte que, afiliat al PP, soc coneixedor de la normativa lingüística, tant de l’Institut d’Estudis Catalans com de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la qual alguns s’aferren només quan els interessa per a introduir en valencià el nom del descobridor d’Amèrica com a «Colom», per a mantenir en castellà la mateixa forma «Colom».

Entenc la variant «Colom» com la traducció tradicional i normativa per a referir-se a Cristòfol Colom, en la mesura que respon a una tradició medieval i renaixentista. Tanmateix, és un criteri que no s’aplica ni tan sols en ajuntaments catalans que vaig visitar recentment, com Salou o Cambrils, on es conserva el nom «Colón» a les seues places i carrers. Allà, tal com jo defenso, la retolació urbana reflecteix les diferents sensibilitats i decisions administratives del propi municipi, ja que, per damunt d’arguments filològics interessats, preval la identitat ben definida de cada poble.

L’administració local té la potestat legal i sobirana per a decidir el seu nomenclàtor. La decisió que pren un ple municipal expressa la voluntat dels seus representants i la realitat sociolingüística o històrica que es vol projectar al carrer. No ens enganyem: la toponímia urbana, ens agrade o no, prioritzarà sempre la tradició d’ús local consolidada al llarg dels segles XX i XXI per damunt de les normatives unificadores.

Defenso la grafia «Colón» precisament per a evitar la homonímia amb l’au (colom) i, sobretot, per a respectar la tradició documental local i la forma amb què s’ha transmès este cognom en molts registres històrics valencians i catalans. No es tracta d’una manera arbitrària de diferenciar el substantiu comú del nom propi del navegant, sinó de reconèixer que la via estava inicialment registrada de manera administrativa com a Paseo / Passeig de Colón. Este és el seu nom oficial i resulta del tot correcte utilitzar-lo per a identificar el passeig de Vinaròs.

Podríem obrir un debat sobre la diferència entre ambdós casos segons les regles d’antroponímia, però si repassem la mateixa normativa lingüística, esta assenyala que els noms de figures anteriors a l’època contemporània es tradueixen «habitualment» al valencià, però en cap cas obliga les ciutats a retolar la via pública com a Passeig de Colom. A la mateixa ciutat de València és emblemàtic el seu Carrer Colón, on es manté la grafia Colón tant en castellà com en valencià, present també en la llengua formal i en la tradició literària valenciana.

Com sostinc sovint, no vull entrar en debats sobre qüestions que no donen de menjar. La discussió sobre la toponímia, la grafia dels noms propis i l’equilibri entre l’adaptació lingüística i la preservació dels orígens és un tema complex que sol alçar passions. No hi entraré. Maria José ara, i jo després, tenim altres assumptes dels quals ocupar-nos.

Ara bé, no hi cap dubte que els ajuntaments ostenten la competència exclusiva sobre la denominació de les seues vies públiques i poden prioritzar el sentiment local, la memòria de la retolació o acords específics. Així com les acadèmies proposen criteris d’unificació per als mitjans públics o l’ensenyament, estos no es poden imposar de manera obligatòria en l’àmbit local si el ple opta per una altra via.

Fins ací la meua visió realista i pragmàtica, la qual soc conscient que no acontentarà tothom. La diversitat de criteris entre entitats com la RACV i l’AVL, sumada a l’autonomia municipal, demostra que la retolació dels carrers és un espai on creuen camins la llengua, la tradició i la voluntat política local.