Podem Vinaròs: El patriarcat i la misogínia: les violències insuportables contra les dones

Podem Vinaròs. Cecilia Pastor

Vivim en una societat construïda en desigualtat. Les violències que pateixen les dones ja siga a les mans de parelles, familiars o desconeguts no són un fenomen aïllat, sinó que formen part d’una estructura que sistemàticament menysprea l’existència de les dones com a éssers humans. Hem de prendre consciència que la violència que experimentem no és un aspecte individual, sinó una realitat que afecta el conjunt del nostre sexe. Igual es podria tombar l’era dels peròs, i començar la de l’autorevisió, la del suport sense condicions, la d’acceptar que es forma part d’un grup, que fa coses dolentes. I que nosaltres som la part que rep.

 El marit lloga el nostre cos drogat, perquè el violen un món d’homes, la parella ens emprén foc, el pare ens mata per a torturar a la mare, el forner que acudeix a una oferta per violar-nos drogades, ens atropellen amb el cotxe, ens peguen foc, ens venen, ens violen en grup, de dos en dos, en manades. Les tragèdies recents no són fets aïllats, ni problema de cultures llunyanes; és un mal que afecta a milers de dones arreu del món, incloent-hi Europa i Espanya. Cada dia, les estadístiques ens recorden que una de cada tres dones ha estat víctima d’alguna mena de violència al llarg de la seua vida. Les dades són esfereïdores: 35 dones assassinades a Espanya només aquest any, casos de violació en grup i agressions que sembla que no tenen fi. No podem ignorar la complicitat del patriarcat en tot això.

Aquest sistema hegemonitzador no només permet, sinó que fomenta aquestes violències, normalitzant la idea que el cos de les dones és un bé qüestionable, propietat d’algú, que pot optar-se o despatxar-se sense respectar la seua voluntat. La misogínia es converteix així en una arma que es fa servir per a justificar accions abominables que provoquen un dolor incomprensible.

A més, és trist veure com algunes veus, d’homes, i dones de grups polítics de dretes i ultradreta, neguen l’existència mateixa de la violència de gènere, i lamentablement alguns homes que es diuen progressistes i d’esquerres diuen que es parla massa de feminisme, en un món que ens assassina cada dia. Aquesta negació no solament perpetua la injustícia, sinó que silencia aquelles que han patit, ridiculitzant les seues experiències i la nostra lluita per la igualtat. La situació és tan insuportable que aquestes veus, en comptes de contribuir al diàleg i al canvi, es dediquen a criticar la forma de comunicar-se del feminisme, evitant així afrontar el fons del problema.

La solució no depén de demonitzar al gènere masculí completament, clar que no, molts homes fan part de la lluita per la igualtat i reconeixen els seus privilegis. No obstant això, és imprescindible que tots els membres de la societat, homes inclosos, prenguen consciència de la seua responsabilitat en aquesta dinàmica. La necessitat de reflexionar sobre el que significa ser part d’un grup humà que ha perpetuat danys contra l’altre sexe és urgent. Això implica prendre consciència de l’important que és la lluita de les dones en cada àmbit d’una societat patriarcal i injusta. El camí cap a una societat més justa exigeix un compromís col·lectiu. Hem de parlar, hem de cridar i hem de lluitar. És un moment clau per elevar les veus de totes les dones, per recordar que el dolor d’una és el dolor de totes. I fins que no es reconeguen i s’erradiquen les violències masclistes i totes les desigualtats, el patriarcat continuarà deshumanitzant les dones i capitalitzant els nostres cossos.

En un món on les dones sovint som silenciades, com les germanes d’AFGANISTAN a les que ho ha llevat tot, finalment la veu. Relegades a les 4 parets de la casa. I baix l’obscuritat del BURKA complet que invisibilitza i fa desaparéixer de la vista a un ésser humà, a una dona, ja sense veu, sense poder ser, esteu en el nostre pensament germànes.

Les veus femenines són eclipsades, una cultura patriarcal que normalitza la violència i la discriminació, l’anul·lació de la visió de les dones. Ens trobem en un moment crucial en què és necessari trencar amb la dinàmica dels “però” intentant minimitzar, restant importància a tot allò que agredisca  a les dones , i adoptar una postura d’autorevisió i suport mutu. Que existisca una consciència col·lectiva que ens empodere.

Els homes, independentment de la seua posició ideològica o política, han de començar a reconéixer que formen part d’un sistema que perpetua la violència. No n’hi ha prou amb posicionar-se en contra de les desigualtats; és imprescindible que entenguen que la seua acció i inacció contribueixen a mantenir un ordre social injust. Aquest és un dels grans reptes que el feminisme planteja i que molts homes demanen evitar o menystenir, com si  la lluita de les dones amenaces la seua comoditat. No tots els homes” no és més que una cortina de fum, una excusa que evita enfrontar el problema de fons: la violència de gènere és un fenomen estructural, no una sèrie d’esdeveniments aïllats comesos per “homes dolents “o bojos.

Aquesta frase desvia la conversa del que realment importa. No parlem de bons o dolents individus, sinó d’una cultura que continua permetent, justificant i fins i tot silenciant aquestes atrocitats. Això és el que hauria d’alarmar-nos més enllà de les masculinitats fràgils que se senten ofeses: enfoquem el problema d’una vegada i resolguem-lo com a societat.