Parlem del maquis

ASSOCIACIÓ CULTURAL  JAUME I

Per començar, cal dir que el terme maquis té l’origen en la paraula francesa que, al seu torn, la va prendre del cors macchia, amb significat de vegetació espessa. També en la nostra llengua la tenim ja que el terme màquia defineix un territori cobert de vegetació mediterrània, típicament de secà, en el qual abunda la savina, el pi blanc, el llentiscle i la coscolla entre d’altres. En conjunt, la màquia és aspra, salvatge i habituada a patir sequeres inclements, freds intensos i elevades temperatures als estius. Ni més ni menys que les persones nascudes en el mateix territori, acostumades a patir-ne de tots colors i resistir valerosament tota mena d’adversitats.

Després de la nostra guerra, quan tot pareixia que amb l’acabament de la conflagració mundial la dictadura s’acabaria, uns grups d’homes i dones fidels a la república van optar per fugir a les muntanyes. Uns quants, després de travessar els Pirineus, van entrar clandestinament a França i es van convertir en elements decisius de la resistència contra l’ocupació nazi. D’altres, convençuts que era imprescindible continuar la lluita contra Franco, es van llançar “al monte” i es van organitzar com a guerrilla activa. Tenien a favor seu el coneixement del territori i, no cal dir-ho, l’ajut de masovers i gent dels pobles que, a més de mantenir-los informats de la situació política i les activitats repressives, els proporcionava aliments, en moltes ocasions, amagatall i, en algun cas delacions motivades per la repressió franquista.

Amb petits triomfs i moltes derrotes, van sobreviure fins la dècada dels cinquanta, quan el dibuix de l’Europa de postguerra, més o menys com ara, va ser totalment favorable a l’estat feixista i els partits d’esquerra que donaven suport al maquis van donar l’ordre de dissolució. No tots, però abandonaren la muntanya. Un maqui català, Quico Sabaté, es va mantenir actiu i va passar la frontera amb França tantes vegades com va voler, més o menys fins els anys seixanta. Era tanta l’experiència que va adquirir i la facilitat per evadir la vigilància fronterera, que va tocar fortament la moral d’un tinent de la guàrdia civil que es va prometre a si mateix enxampar-lo ja que s’hi jugava l’honor. Malgrat tot, una i altra vegada se li escapava i, a més a més, l’endemà d’haver-lo tingut gairebé a tocar, havia de sofrir la vergonya de sentir el seu nom a la secció de “discos dedicados” de Ràdio Andorra. “Para el teniente Martínez, la bonita canción  de Antonio Machin que lleva por título Espérame en el cielo, con afecto, de Quico Sabaté”

Malgrat tot la delació va acabar funcionant i el guerriller va ser empresonat i executat. Actualment, no queden testimonis vius, però hi ha historiadors que han furgat i furguen en el fets per restituir la memòria els homes i dones que van triar aquell camí per restituir la llibertat a les futures generacions. Si volem saber-ne més coses i conèixer la vida i fets de maquis ben propers, haurem d’assistir a la xerrada que l’historiador canareu, Joan B. Beltran Reverter, farà a la Biblioteca municipal, el dia 1 de juny, a les 19h.