Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Parlament de la mantenidora de festes de Vinaròs 2021 Jéssica González Parlament de la mantenidora de festes de Vinaròs 2021 Jéssica González
Benvolgut Alcalde, Regidora de comerç i festes, Corporació municipal, autoritats veïnes, Reina, Rei, cort d’honor 2021,poble de Vinaròs i visitants. Enguany, després d’un temps... Parlament de la mantenidora de festes de Vinaròs 2021 Jéssica González

Benvolgut Alcalde, Regidora de comerç i festes, Corporació municipal, autoritats veïnes, Reina, Rei, cort d’honor 2021,poble de Vinaròs i visitants.

Enguany, després d’un temps d’incertesa contínua causada per la pandèmia, ens podem retrobar de nou. Ho fem per encetar les nostres festes patronals, unes celebracions que si en un any normal són especials, en aquesta ocasió tenen un significat extraordinari pel que representa en aquest llarg camí cap l’ansiada normalitat. És un veritable honor poder compartir, amb tots vostés, aquesta intervenció. Amb ella, vull agrair aquest reconeixement que ens feu, a mi i als meus companys i companyes, per la labor d’infermeria que hem dut a terme en aquests mesos, en la primera línia davant de la Covid.

Ara per aquestes dates farà dos anys, en aquell 2019 tan llunyà, vaig tindre l’oportunitat d’estar present a l’escenari per recollir l’Alè Vinarossenc que es va atorgar a la Unitat d’Hospital a Domicili. Era un homenatge a tota la trajectòria professional d’aquell servei, al qual no feia molt m’havia unit. La UHD, com tots la coneixem, s’havia fet meritòria per una labor assistencial exercida pel personal sanitari que cada dia treballa per cuidar i acompanyar els pacients en el seu entorn familiar: la seua casa, rodejat dels tots els seus. Qui ens havia de dir, aleshores, que tan sols uns mesos després, la casa seria el lloc més segur per combatre la pandèmia.

Dissortadament, no tots van poder recuperar-se de la Covid a sa casa. I ací és on entra la nostra tasca, la d’un equip assistencial de professionals de la infermeria que hem continuat exercint el nostre ofici en aquest període, a la primera línia contra el virus.

Recordo quan vaig escoltar per primera vegada la notícia de la pandèmia. Es veia tan allunyat. I pensàvem que no ens afectaria de prop. Com d’enganyats hi estàvem! Vam caure de quatre grapes. Ni intuíem la forma en que ens afectaria en el pla social i en el personal.

Era la primera onada. La temor i el desconcert que es vivia als carrers també s’estenia al nostre hospital. Vam aprendre el significat de l’expressió “infermeria de guerra”, aquell que mai t’esperes trobar quan fas la carrera. Els professionals ens reubicàvem per cobrir allà on l’escenari començava a ser crític.

En el meu cas, l’esclat em va trobar al servei de la Unitat d’Hospital a Domicili. Ens van mobilitzar: I en aquest cas, també ens encarregaríem de les residències, on apareixien els primers positius. Aquest avís d’ajuda a la UHD és una experiència que em marcarà la resta de la vida. Un matí vaig acudir a la residència de Morella. Amb tristesa presenciava com aquella generació que tant havien contribuït a la nostra societat sucumbia al virus. Recordo els seus ulls,  les seues mirades perdudes. Recordo al senyor Antonio. Era un home més alt i fort que un pi, que només em preguntava per la seua dona. On està la meua dona? La nit anterior l’havien traslladat a l’hospital, i ja no la tornaria a veure en esta vida. Sabeu? Tots els infermers sabem que un dia tocarem una vida i una vida tocarà la nostra. I aquesta seria la meua.

La comarca n’era plena de senyors Antonio. Les residències, en major o menor grau, patien per mantindre la gent gran a estalvi de la covid. La UHD érem part d’aquests esforços.

A tot això, i a causa de les necessitats canviants de cada servei, em van reubicar a la UCI. Allà, enmig de l’espiral que se’ns menjava a diari, hi he compartit plantilla amb personal veterà i amb personal sortit feia res de la facultat, tots plegats hem treballat sense descans, mà a mà per un objectiu comú: salvaguardar el més important, la vida dels nostres pacients. Juntes hem afrontat la major part de la càrrega assistencial per la complexitat de l’evolució dels afectats per la covid.

I van passar dies, setmanes i mesos. A la primera onada la va  succeir una segona, i aquesta, una tercera. Una tercera onada interminable, que passat hivern, semblava no tindre final. Els ingressos hospitalaris eren un degoteig continu.

Els malalts arribaven exhaustos a l’UCI. Veiem el desconcert a les seues cares, la temor a una situació desconeguda sota la mascareta i llàgrimes als seus ulls. Per atendre’ls, tenim el protocol ben après: els peücs, el gorro, la bata, la granota, la doble mascareta, el doble parell de guants i unes estupendes ulleres estanques. Allà dins dels boxes, les hores passaven molt lentes. Aïllats dins l’EPI, l’únic que ens quedava eren les mirades, aquelles mirades que ho expressen tot, apleguen més enllà d’on les paraules no ho fan. Quan anàvem a sedar-los molts dels pacients recordaven aquelles paraules calmadores o les promeses que ens van fer abans d’induir-los en el son per la recuperació. Altres sense tanta sort ;van marxar.

 Amb l’entrada restringida, les videotrucades eren la millor forma de comunicar-se amb l’exterior i veure’s amb els seus familiars, enmig d’aquell caos.

A infermeria tenim una cita prou coneguda: si pots curar, cura; si no pots curar, alleuja; si no pots alleujar, dóna consol; si no pots consolar, acompanya. De tant en tant, la companyia i unes paraules calmadores eren l’únic que podíem fer pels que no superaven la malaltia. Per a nosaltres, l’esgotament mental, la impotència i la tristor diària, malgrat les complicitats entre col·legues, entre torns interminables; ha estat i estan el pa de cada dia.

No us vaig a enganyar. Les infermeres no estàvem preparades perquè no ens imaginàvem que això poguera succeir. Hem treballat fins el límit de les nostres forces, esperant veure una sortida que no arriba. Hem lluitat per salvar vides, i vull pensar que l’esgotament ha valgut la pena. Però no volem ser heroïnes, herois ni àngels sense ales. Som persones com qualsevol altra, que hem escollit aquesta professió per la nostra vocació de cuidar els altres. Tenim temors i febleses, i quan acabem el torn volem gaudir de la nostra vida. Per això vull tindre present l’esforç dels companys infermers que van allunyar-se dels seus estimats per la temor a contagiar-los, vivint fora de la seua pròpia casa en aquells moments que la companyia ens feia tanta falta.

I davant de la pandèmia, la solidaritat. L’esforç que ha fet i està fent la ciutadania. Amb nosaltres en particular, les mostres d’estima en van ser moltes. Empreses i gent de Vinaròs ens van abastir de caràtules 3D, guants i mascaretes quan més necessàries eren. A Rossell ens van confeccionar bates. Comparses i pizzeries del nostre poble, pastisseries de Benicarló i Ulldecona, ens van ajudar perquè no decaigueren les forces. A l’igual que les cartes i dibuixos per animar els malalts i els sanitaris que arribaven a l’hospital. Són eixes petites mostres d’estima que ens donen energies per continuar endavant. Ens agradava veure-vos ballant el Resistiré cada vesprada, perquè si una cosa hem fet tots i totes, ha estat resistir. I resistim.

Per acabar, m’agradaria atrevir-me a demanar-vos només una cosa. Que no caiga en l’oblit el suport i la visibilitat que ens heu brindat a la infermeria. Que no caiga en l’oblit el reconeixement a una professió sovint invisible. Per part nostra, com sempre hem fet, ens comprometem a donar-vos una sanitat i unes cures humanes i de qualitat.

M’agradaria tindre un pensament per tots els professionals de la sanitat: als companys i companyes tècnics auxiliars de cures d’infermeria, infermers, facultatius, fisioterapeutes, tècnics de rajos i de laboratori, psicòlegs…

També als no sanitaris de la nostra Àrea: zeladors, administratius, telefonistes, personal de neteja i de serveis. Tots junts hem format un equip íntegre per tal que els nostres malalts tingueren les millors cures. També vull remarcar la col·laboració que hem tingut d’altres sectors essencials: bombers, farmacèutics, cossos i forces de seguretat de l’Estat, botiguers, repartidors i molts més que ens hem trobat a la primera línia.

No puc deixar passar l’ocasió de donar les gràcies a la meua família, ma mare i la meua parella ací presents. Ells són el meu motor diari per continuar endavant. I a mon pare, que ja no està entre nosaltres. Crec que estaria molt orgullós de mi.

I clar està, donar les gràcies a les autoritats, a la reina, els cavallers i les dames. I a tots vostès pel vostre temps prestat a la meua intervenció.

Recordeu. Encara que avui s’encén el nostre lluminós de Vinaròs en peu de festa, aneu en compte. Respecteu les mesures establertes i no tingueu temor de la vacunació. Tots junts acabarem amb la covid. L’any que ve tindrem de nou les nostres festes que tant trobem a faltar. Les revetlles plenes de germanor que uneixen grans i menuts; els concerts a la platja a la mitja nit, mullar-se els peus al nostre mar l’hora de les bruixes; ballar el xoc-xorroc-xoc-xoc dels nanos i gegants; o l’olor del coet d’avís de la traca nocturna que recorre el cor de la nostra ciutat. Enguany, protegim-nos i gaudiu de les festes en mesura. Coneixement!

Bona fira i festes de Sant Joan i Sant Pere 2021.

Gràcies.

Vinaròs proclama Jénnifer Polo com a reina major de festes i Alexandru Negreanu com a rei infantil, el primer de la història

Comparteix

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies