Vinaròs News

Històries d'avui en dia

La visita de Dalí a Vinaròs: així relatà Joaquín Simó les gestions per portar-lo a les Festes del Llagostí 1965 La visita de Dalí a Vinaròs: així relatà Joaquín Simó les gestions per portar-lo a les Festes del Llagostí 1965
XAVI FLORES/SETMANARI VINARÒS Les Festes del Llagostí havien de celebrarse enguany a finals de maig i primers de juny, sota la denominació “Festival Gastronòmic... La visita de Dalí a Vinaròs: així relatà Joaquín Simó les gestions per portar-lo a les Festes del Llagostí 1965

XAVI FLORES/SETMANARI VINARÒS

Les Festes del Llagostí havien de celebrarse enguany a finals de maig i primers de juny, sota la denominació “Festival Gastronòmic del Llagostí”. Un canvi que no ha estat possible degut al decret d’estat d’alarma per la pandèmia de Covid-19, que va obligar a suspendre tots els actes previstos.

Les primeres festes dedicades al llagostí de Vinaròs van ser les de 1963, sent alcalde Francisco José Balada, en la seva constant d’impulsar el turisme a la ciutat. Dos anys després, el 1965, estes festes van posar a Vinaròs al centre mediàtic estatal i internacional.

Aquest estiu, per tant, es compleixen 55 anys de l’arribada de Salvador Dalí a Vinaròs. Va ser un diumenge 8 d’agost de 1965 i la idea de portar-lo, en plenes festes del Llagostí i amb finalitat d’impulsar turísticament la ciutat a escala nacional i internacional, va sorgir del mateix alcalde. Però aconseguir que el genial pintor accedís a vindre no era tan fàcil. Balada es va encarregar personalment de les gestions i el va convéncer després d’una reunió entre tots dos celebrada a la casa del pintor a Portlligat, al nord de Cadaqués. Una de les persones encarregades d’anar-lo a buscar, a petició de l’alcalde, va ser Joaquín Simó. Ell mateix, l’any 2008, ens va explicar a la redacció del Setmanari Vinaròs tal com recordava aquesta història i les seves paraules són el fil conductor d’aquest reportatge.

A Cadaqués

Les gestions de l’alcalde Francisco José Balada per localitzar al pintor van ser relativament fàcils. Gràcies al president de la Diputació, José Ferrer Forns, l’alcalde va aconseguir una entrevista personal amb Dalí a la seua casa de pescadors de Portlligat, la seua única residència estable, on trobava aïllament i pau per a pintar i on es va establir amb Gala l’any 1930. Explicava Joaquín Simó que el mateix Dalí va obrir la porta a l’alcalde i que van seure en un banc sota un para-sol. El lloc tenia evidents signes d’una nit anterior activa. El terra era ple de botelles i copes. Abans d’entrar en conversa, Dalí va oferir una copa de cava a Balada, que va acceptar. Va servir-lo amb una de les botelles i amb una de les copes que hi havia a terra, que va netejar amb el seu bigoti (es diu que l’artista es posava pasta de dàtil al bigoti per tindre’l més dret), fet que va sorprendre l’alcalde vinarossenc.

A Balada no li va costar convéncer Dalí. Assidu de la festa taurina, en part la decisió del pintor va ser positiva perquè la seua visita a Vinaròs coincidiria- diumenge, 8 d’agost- amb l’alternativa del destre mexicà Juan de Dios Salazar, a qui tenia especial interés a veure tot i ser desconegut, possiblement -explicava Simó-per l’amistat que tenia el pintor amb el pare del destre. A més, Dalí va posar tota una serie de condicions, moltes d’elles totes excentricitats, a les quals Balada va accedir.Es tractava de condicions ben peculiars: havia d’acudir en helicòpter, volia menjar-se els llagostins crus a La Rosaleda, Les Camaraes ballarien al mig de

la plaça moments abans de la corrida i el bou que Juan de Dios matés, s’havia de tirar al mar des de l’helicòpter perquè – repetia Dalí- “la sang del bou farà ressorgir els llagostins’:

En tornar de Cadaqués amb un “sí” com a resposta, Balada va explicar-ho als seus regidors. El Diariet de l’1 d’agost de 1965 obria amb la carta de l’alcalde, que amb el títol “Un saludo excepcional” reprodueix alguns detalls de la trobada amb el pintor. Segons Simó, Balada va quedar impresionat per la personalitat de Dalí després d’aquesta visita.

La recepció al Ritz

Tot estava lligat. Dalí acudiria a Vinaròs. Només faltava anar-lo a buscar. Joaquín Simó ens recordava el dia en què Balada li ho va demanar. Era un dissabte al matí, tot just iniciades les festes del Llagostí. Ell i l’alcalde sortien de missa, després d’un acte oficial. Balada el va conduir fins al despatx de l’alcaldia. “Tens molta feina aquesta tarda?’; li va preguntar. Simó va contestar que no. “Doncs has d’anar a l’hotel Ritz de Barcelona a recollir Salvador Dalí’.

 Simó li va dir que una persona com ell no podia anar a buscar un personatge com Dalí, i que si ho havia de fer, no volia anar-hi sol. “Busca algú que t ‘acompanye’: va contestar Balada. Simó va pensar en Luis Franco, a qui va trucar des del mateix despatx. Franco no el va creure fins que es va posar al telèfon Vicent Meseguer, i finalment hi va accedir. Més tranquil, Simó va anar a casa per dutxar-se i canviar-se. Mentre era a la dutxa, la seua dona el va cridar perquè havia acudit Carles Santos, que s’havia assabentat de la notícia i tenia la il·lusió d’anar amb ells a recollir Dalí. Amb el vistiplau de Francisco José Balada, Santos es va unir a la comitiva vinarossenca.

La calor del mes d’agost d’aquell any era asfixiant, i aquella tarda estava especialment accentuada pel vestit que havien de portar, com requeria l’ocasió. Amb el taxi de Mulet, hores més tard van arribar a l’hotel Ritz de Barcelona, on estava Salvador Dalí. La recepcionista els va indicar la sala on els esperava el pintor. Simó recordava que Dalí estava assegut en un divan sostenint el seu bastó. “Vostés són els de Vinaròs” -va dir- , i els va demanar passar i seure. A la sala hi havia americans i francesos, que Dalí va presentar a la comitiva vinarossenca.

Quan el pintor es va interessar per l’expectativa que hi havia a Vinaròs, Simó va explicar-li que la ciutat estava esperant ansiosa la seua arribada, amb un gran ambient i premsa nacional i internacional preparada per cobrir l’esdeveniment. Dalí no va amagar un gest de satisfacció. “Doncs marxarem cap a Vinaròs en barco’; va dir l’artista. Simó va intentar dissuadir-lo amb èxit indicant que per arribar l’endemà a Vinaròs, havien de sortir de Barcelona a la nit. Acte seguit, Dalí es va dirigir en un perfecte francés al capità de la embarcació per anul· lar el viatge per mar. Mentrestant, el pintor va presentar-los al pilot de l’helicòpter Josep Soler Roig (Dalí l’anomenava helicopterman, perquè tot i que solia treballar amb ell, de vegades no recordava el seu nom) i també el seu joier, que va començar a mostrar-li alguns dels seus treballs.

Soler Roig va aprofitar el moment per dir a Simó que no li semblava bé la idea de tirar el bou des de l’helicòpter. En realitat no era la primera vegada que ho feia. El precedent va ser a la ciutat colombiana de Barrancabermeja, i el públic en va patir les conseqüències, perquè, mentre l’enlairaven, el bou va regar-los de sang. La mateixa intenció va tindre a Figueres l’any 1961, quan pretenia esclafar el bou a la muntanya de Montserrat per deixar-hi una taca vermella. La tramuntana va fer que se suspengués un acte tan bestial.

Simó no s’ho va pensar dos vegades i va intentar convéncer Dalí que era millor no fer-ho amb un bou real, però no ho va aconseguir. “Res, res, ha de ser el bou autèntic’; va sentenciar el pintor. Soler Roig també va avisar Simó que anés en compte perquè Dalí no solia pagar mai, i s’haurien de fer càrrec ells de les despeses de qualsevol cosa que se li acudís. De sobte, Dalí va dirigir-se a Simó per dir-li que anirien a sopar a un restaurant de la plaça Reial anomenat Tarantos, amb la intenció de contractar el seu pianista per fer la cercavila anant a la plaça de bous. Pensant que els tocaria pagar a ells el sopar i que possiblement no duien prou diners, Simó no hi va accedir, al·legant que tenien coses a fer a Barcelona. “Ho entenc’: va contestar Dalí, afegint que es retrobarien al Ritz a mitjanit.

La negativa

La comitiva vinarossenca va sopar aquella nit a Casa Bofarull. Moments abans de les 12 de la nit van tornar a l’hotel Ritz. Allí es van trobar amb el pilot Soler Roig, que els esperava. Moments després va arribar Dalí, que sense dir res es va dirigir a l’ascensor i va pujar a l’habitació. Simó es va espantar, i va preguntar a recepció si passava res. El conserge el

va tranquil·litzar indicant que el pintor no es trobava bé i que li havia dit que l’endemà, a les 8 del matí, es trobarien per marxar a Vinaròs. Simó, Franco i Santes es van acomiadar de Soler Roig fins l’endemà i van anar a dormir. Al dia següent, entre un cert enrenou, Dalí va aparèixer al Ritz signant autògrafs. Simó es va alçar per saludar-lo, i rebent “una esbrafada de ginebra” que sortia del seu alé, el geni li va dir: “Ho sento, però no vinc a Vinaròs’: El motiu era que el seu pilot, Soler Roig, i el seu soci no estaven d’acord amb el que es pretenia pagar pel viatge en helicòpter. Simó es va sufocar. “Senyor Dalí, a Vinaròs ja està tot preparat per a la seua arribada i si es tracta d’una qüestió econòmica, es pot solucionar”,  va indicar-li.

Des d’una cabina de l’hotel, el mateix Dalí va t rucar a Soler Roig i li va demanar que parlés amb Simó. Finalment, va haver-hi acord.

Rumb a Vinaròs

Solucionada amb una promesa la qüestió econòmica, Dalí va dir que marxaria amb un Cadillac i, en el moment de pujar al cotxe, va assenyalar el jove Carles Santos per dir: “Aquest vindrà amb mi”. Simó i Franco, acompanyats del fotògraf de Dalí, van anar amb el taxi. Durant el viatge, l’helicòpter pilotat per Soler Roig es va mantenir sempre a sobre dels cotxes des de Barcelona a Vinaròs, un fet que va sorprendre Joaquín Simó, més si tenim en compte que a principis dels anys seixanta no hi havia a Espanya pràcticament cap helicòpter. Es diu

que, quan Dalí va arribar a la zona de l’Ebre li va dir a Santos que estaven passant pel riu Tajo. Només arribar al càmping Balada, un Simó cansat i estressat per tot el que havia patit la tarda anterior, va explicar a l’alcalde les noves pretensions econòmiques i li va dir que a partir d’aleshores es fes càrrec ell de Dalí i la seua comitiva. A partir d’aquí la història és més coneguda.

Una arribada “surrealista”

A Vinaròs tot estava preparat per a una “arribada surrealista”, tal com dictava el programa de festes del Llagostí d’aquell estiu. El pintor, que aquel mateix dia complia 7 anys de matrimoni amb Gala, havia de sortir amb barca de la platja del càmping Balada. El tràngol, però, ho va impedir, i van haver d’anar en cotxe fins a la punta del moll, on va poder embarcar acompanyat de John Peter Moore, més conegut com el capità Moore, secretari personal

de Dalí. Mentrestant, des de l’helicòpter, el fill de l’alcalde, Tomàs Balada, tirava flors. De la barca, Dalí va pujar a una carrossa adornada amb motius pesquers, entre ells una gran xarxa, i un seient de vellut, on va seure. L’anècdota, ens explicava Simó, la va protagonitzar José Sebastián Farga, que va agafar la xarxa i amb un ràpid gest va embolicar literalment el pintor, fet que no li va agradar gaire, perquè acte seguit va dir al seu fotògraf que “aquests vinarossencs estan més bojos que jo”. La carrossa, precedida de la música de La Alianza, es va dirigir cap a la plaça on Les Camaraes van ballar i Dalí va ser obsequiat per la penya Diego Puerta.

El torero Juan de Dios Salazar, que a penes es defensava a Espanya com a novillero però que estava molt ben relacionat, amb bestiar de Sànchez Arjona i Agapito Garcia Serranito de segon matador, va prendre aquella mateixa tarda la iniciativa de mans del veneçolà Efraín Girón. Salazar va tindre una tarda desastrosa, va ser molt xiulat pel públic i, de fet, no se li coneix que hagués protagonitzat cap altra corrida. Dalí, en canvi, va demanar que se li concedís l’orella i el president de la corrida, Francisco Farga, li la va concedir.

Ressò mundial

És curiós que un home com Joaquín Simó, que ha sigut conegut a Vinaròs per la seua afició a recopilar fotografies, no disposés de cap imatge de l’arribada de l’artista ni de les gestions al Ritz. El motiu que ens va explicar és que el Joaquín Simó de l’any 1965 encara no era un aficionat a la fotografia. Es diu de Dalí que era tan genial que, per no avorrirse, havia de fer coses insòlites i dir frases enginyoses. Joaquín Simó ens va corroborar aquest fet, i també ens va assegurar que el pintor tenia una gran capacitat per parlar amb diferents tipus de persones. Era poliglota i parlava amb normalitat en qualsevol registre, depenent de la situació. El fotògraf de Dalí va explicar a Simó que no era tan boig com semblava, sinó que

era un gran treballador. A les 7 del matí començava a pintar fins a les 12, i a partir d’aquesta hora era un altre Dalí, el que havia de relacionar-se. Tot i que finalment el bou no fou tirat de l’helicòpter ni es va menjar els llagostins crus a La Rosaleda, la notícia de la visita de Dalí a Vinaròs en plenes festes del Llagostí (que només feia dos anys, des de 1963, que se celebraven) va ser publicada als diaris d’arreu del món, a més d’aparèixer a TVE i el NO-DO, i el nom de la nostra ciutat i del llagostí de Vinaròs va sonar amb més força que mai.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies