La Segona República a Vinaròs (3). Eleccions municipals o legislatives?

RAMON PUIG
Varen deixar la crònica anterior quan el governador acusava de proselitisme ideològic la recent inaugurada Casa del Poble i la feia tancar. Aleshores, l’ajuntament proposa concedir-los un nou local amb la condició d’obrir-se a totes les ideologies, la qual cosa fou rebutjada per la Federació de Societats Obreres. El president va presentar un document de la sessió municipal de 1919, presidida per Facundo Fora, que acreditava la cessió a la societat del Teatre Principal de la Mera.
Davant la negativa, la federació va retirar la denominació de Casa del Poble per “Biblioteca popular de divulgación Cultural que tanta falta nos hace a la inmensa mayoría de los desheredados de la fortuna”. La demanda va provocar la reacció fulminant del sector catòlic, que liderava mossèn Bono, en publicar un llarguíssim article contra la proposta afirmant que, amb l’excusa d’instal·lar “una biblioteca a fin de apartar del vicio a la juventud”, el que pretenien era pervertir-la.
“En nuestra ciudad, sobre todo, un gran peligro de perversión moral de la juventud es el baile. En tiempo de cuaresma, para escarnio de los sentimientos cristianos del pueblo tenemos el baile tres veces al día, en la Escuela de la plaza del Salvador, local cedido o alquilado por el Ayuntamiento, aunque creemos no lo alquiló o lo cedió para este fin; baile por partida doble en el Centro y en la Democracia. I el baile agarrao ya sabemos lo que es. Tapa y vámonos”.
Insinuaven que els llibres de la biblioteca obrera, en compte de fomentar la moral, deformaven la mentalitat del jovent amb lectures pernicioses i era una excusa per obtenir autorització d’obertura a la qual s’haurien d’oposar “todas las personas de orden” Porque la Casa del Pueblo es un centro socialista, lo cual quiere decir que viene a ser una casa social del partido socialista y aquí en España el partido socialista es un partido revolucionario, anárquico, enemigo del Régimen y de la Monarquía y de los principios básicos de la sociedad, la autoridad, la familia y la propiedad”.
Si la Casa del Poble feia temor als catòlics, la consigna abstencionista de l’oposició posava el règim a les cordes. El 14 de gener del 31, el govern del general Berenguer va fer marxa enrere a la proposta electoral quan l’oposició va fer pública la decisió d’abstenir-se de manera unànime. Aleshores, conservadors i liberals es reuniren per desencallar la situació i acordaren proposar al rei anar a eleccions constituents, tal com demanaven els republicans. La noticia va deixar fora de joc el govern i el president Berenguer convocà consell de ministres i presentà la dimissió al·legant haver perdut la confiança dels patriotes monàrquics. La petició va ser acceptada pel rei que encarregà la formació de nou govern a Garcia Prieto, el qual desestimà la proposta i aconsellà al monarca constituir un gabinet de concentració nacional amb la missió de convocar municipals i provincials primer, per estudiar el terreny abans de les legislatives.

Aquell mateix dia es publicà el decret de suspensió de les eleccions anunciades. Desprès de Garcia Prieto li toca el torn a Sánchez Guerra que ho deixà córrer davant la negativa dels líders republicans i socialistes empresonats a formar part d’un “Govern Provisional”. Finalment fou el capità general J. Bautista Aznar qui acceptà l’encàrrec de formar govern amb els més il·lustres monàrquics. L’activitat era tan frenètica que la premsa anava plena de notícies i tothom estava pendent dels esdeveniments.
Al Cercle Catòlic de Vinaròs es va posar una pissarra on s’anotaven els telegrames que enviava l’agencia “Prensa asociada” i els fervorosos més inquiets feien tertúlia diària mirant de treure’n conclusions de cara al futur. L’ombra de l’abstenció dels líders republicans condicionava l’estabilitat del nou govern, però a Castelló s’obria una escletxa al voltant de mantenir el boicot o donar un marge de temps al govern. Situació que exasperà els joves activistes de “La ruta del ideal” que no dubtaren en postular en favor d’un canvi radical en la direcció republicana, Però les possibilitats dels joves se’n va anar en orris amb l’aprovació d’un reglament que deixava el control del districte de Castelló a mans de les vaques sagrades: “Formaran parte del Comité Provincial los ex diputados a Cortes o provinciales elegidos por sufragio que estén afiliados al partido republicano y residan en la provincia”.
La vella guàrdia s’assegurava el control del partit i obria la porta a conservadors i liberals que, amb la condició d’exdiputats, decidiren passar-se al republicanisme. La derrota dels joves fou absoluta, a més de ser marginats de la direcció, el líder veterà Ferran Gasset, convida totes les representacions comarcals, constituïdes per l’activitat dels joves de “La Ruta del Ideal”, amb la intenció d’integrar-les al Partit Radical que presidia.

No va ser difícil ja que la gent de comarques no identificava el republicanisme amb una sigla de partit sinó com a sinònim de República. Ja aleshores, la afiliació tenia una importància secundària, la població considerava els partits agrupacions polítiques al voltant d’un líder local, provincial o estatal. La República, en canvi, era la gran esperança dels desposseïts, però els partits eren, i continuen sent, agrupacions d’interessos per als quals el programa i la ideologia era com un decorat de cartó pedra sense més objectiu que atraure els major nombre de vots possible.
En l’actualitat queda molt més evident que les diferències entre els partits són pura retòrica i fins i tot ha desaparegut la barrera formal entre la dreta i l’esquerra. Al 1931, republicans, socialistes i anarquistes s’enfrontaven en la defensa d’una República burgesa o proletària, una retòrica abstracta i sense concreció pràctica. En canvi, la població menys ideologitzada no distingia la diversitat d’interessos dels partits republicans. Una mostra de la confusió partidista i l’oportunisme imperant entre els republicans, és la presència d’un dels líders contraris a la vella guarda, Josep Castelló Soler, a la Junta Directiva del Partit Radical. Un partit liderat per Fernando Gasset que s’havia col·ligat al partit al d’Alexandre Lerroux, mentre Castelló Soler ho feia al Partit Radical-Socialista de Marcel·lí Domingo. Un autèntic puzle republicà que va decantar-se a la dreta el 1934.
Tota una premonició de la confusió actual ordida entre PSOE, PODEMOS i SUMAR.