La quadra: Al final
LA QUADRAPENSAMENTSVINARÒS MAIL 25 abril, 2018 Vinaròs News
XAVIER POBLET
Al final un rebenta. I mira que ha estat fidel a la línia editorial per la qual, es demanen articles que guardin relació amb la comarca. Ara mateix compto les hores per marxar cap al poble i gaudir una vegada més –tresor immerescut-, de la primavera del Maestrat, tot i tardana. Un tresor compartit, i a la vegada reservat fins a una callada emoció.
Però al final un rebenta i no se’n pot estar. No pot evitar queixar-se davant d’un moment en el qual, hi ha un risc preocupant d’involució, en aquells termes bàsics que defineixen la llibertat. Aquella “España camisa blanca de mi esperanza” –de Víctor Manuel i no de Blas de Otero-, sembla no haver madurat, sembla encara penjada de la història “que la atenaza”, sense cap eixida. La gran excusa és Catalunya, l’ase dels cops per aixoplugar les mancances de democràcia que atresora el govern de Madrid.
El raonament és purament ideològic i ve de lluny. Es poden canviar les formes i disfressar-les fins a fer-ne “demòcrates de tota la vida”. Es pot fins i tot parlar català en la intimitat, si és que convé numèricament. Res no és mesquí –escrivia Joan Salvat-Papasseit-, la realitat és que hem entrat, sense adonar-nos en un tarannà previ al de 1978. Em pregunto on queda l’article 20 de la Constitució, pel qual queden garantides les opinions. Tanmateix voldria saber què ha passat amb l’article 47 que parla del dret a l’habitatge. Estaria bé trobar què se n’ha fet de l’article 35 pel qual hi ha no només un dret, sinó un deure al treball. Estem doncs lluny, molt lluny de l’horitzó que socialment esperava la meva generació una vegada traspassat el dictador.
Catalunya és un problema, però que Espanya no es confongui. Catalunya ha buscat un canvi, Espanya ni tant sols això. L’Estatut de 2006, debatut a Corts, amb text acordat, votat, i sancionat (en el sentit putatiu) pel rei Joan Carles, va ser tombat per la ideologia d’un partit. Diuen en castellà que, “aquellos barros, trajeron estos lodos”. Doncs ja hi som. Els gestos d’aquells “demòcrates de tota la vida” són innumerables: Deixo de banda la corrupció, passo per la presó preventiva, pels rapers, per quins companys porten de viatge en les seves (i lícites) manifestacions, passo pels màsters, passo pels càntics legionaris per Pasqua, passo per la repressió. Dono un tomb, en definitiva, per un succedani dels drets i no trobo cap altre societat occidental la qual visqui aquesta mancança. Clar que sempre es pot fer de Catalunya aquell ase dels cops de la que parlava.
Em preocupa (i molt) on rauen els límits. Desconec si la utilització d’un sinònim (o una interpretació) de la paraula em poden dur a un tribunal. Estic decebut per una manca de lideratge en nom de la llibertat, i em pregunto si tant fàcil és adaptar el cul a la poltrona. No acabo de tenir clar si terrorisme i manada estan al mateix diccionari, ni si Aràbia i Espanya han de fer-se fotos. Potser és el que té la ignorància, pel fet d’haver nascut català. Vostès em disculparan. Però al final un rebenta.