Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (9): No tot eren flors i violes
DECONSTRUCCIÓ SOCIALPENSAMENTSVINARÒSVINARÒS MAIL 30 octubre, 2024 Vinaròs News
RAMON PUIG
Les festes ja no eren cosa de tots i als locals d’esbarjo s’agrupava la gent per tendències polítiques. Al Centre Republicà s’hi feia ball diàriament i els joves havien organitzat la revetlla de Sant Joan al jardí del local. A l’escenari, l’orquestra dirigida pel mestre, Francesc Frias, interpretà un selecte repertori que posava a prova els balladors més experts, però a cada descans sortia la xaranga i revolucionava el jovent: “Mozas, muchas mocitas guapas guarnecían en el jardín que envuelto de luces en el verdor de los árboles, daban la sensación de ir al baile para gustar de las delicias de un Charleston”.
El ritme era una versió del foxtrot, importat dels EE.UU per Joséphine Baker, que mantingué activa la gent fins les quatre de la matinada. En acabar l’estiu, la passió pel nou ball entre el jovent local es va manifestar en el camp esportiu amb la constitució d’un nou equip de futbol, el “Charlestón F. C.”.
Si el ball era el rei de la nit, els bous ho eren del dia i si no en hi havia prou amb la corrida de braus, la jonegada i la Xarlotada, l’1 de juliol es celebrà un festival organitzat per la “Penya Taurina” amb bous de Manuel Lozano i una entrada assequible amb la intenció d’omplir la plaça. “La Alianza”, amb el nou mestre, Tomàs Mancisidor, feu volta a la plaça amb l’estrena d’un pasdoble que fou molt aplaudit. A la llotja presidencial, de fila de joves empolainades, Roser Camós agità el mocador i el veterinari autoritzà la sortida de les quadrilles dels destres: Joan B. Polo, Joan Esteller, Josep Rabassa “Vinaterito”, Rafael Sorrius i el director de lídia, Francesc Miralles “Monago”.
Més que gaudir d’una bona tarda de bous, el públic pretenia divertir-se i aplaudir al més mal destre. El primer se’n va sortir amb el capot, però a l’hora de matar no sabia com posar-se, va entrar malament, li saltà l’espasa i es va fer un tall a la mà que l’obligà a retirar-se. La resta no va millorar l’espectacle i, encomanat pel malefici, ni el professional “Vinaterito” entusiasmà ningú, només el director Miralles va arrancar alguns olés i feu sonar la Banda.
Però amb la crisi de la dictadura, la basa d’oli de les obres derivà cap a les lluites internes. La corporació es va reunir d’urgència per discutir la proposta de canvis en les obres del Mercat per part del constructor republicà, Manuel Roda “Garrit”. Sobre la taula, una ordre de l’arquitecte Montesinos criticava la desídia municipal en el seguiment d’una obra que considerava molt deficient i exigia enderrocar els pilastres, que en el projecte havien de ser de rajola compacta i el constructor els havia pujat amb maçoneria recoberta de rajola de cara vista i amb morter pobre de calç “no teniendo la dosificación marcada en el artículo 10”.
El constructor defensava que els pilastres eren ajustats a la dimensió de l’obra i al reduït pressupost, els regidors asseguraven que s’havien rebut amenaces per aprovar els canvis. El constructor no es va rendir i a primers de desembre va demanar autorització perquè l’advocat i arquitecte presentessen valoracions contrastades.
— No podem permetre que les coses es facen de qualsevol manera —irrompé Francesc Puchol—. En exigir complir estrictament el projecte, vaig haver de suportar insults i amenaces i a n’esta corporació se’m va dir que jo era l’únic que presentava denúncia. Que no era la meua obligació? N’estic ben orgullós de defensar els interessos del poble, però vull deixar clar que la denúncia no era contra els constructors sinó contra l’arquitecte.
— Com és possible —afegí Rupert Guiral— que amb un arquitecte i un vigilant d’obres es munten els pilastres sense que cap dels dos s’adonés dels defectes?
— El mestre d’obres va presentar l’informe a l’arquitecte, però tenia un problema de salut i no pogué acudir personalment —respongué l’alcalde.
Finalment, s’acordà desestimar els arguments del mestre d’obres tot i matisar “que si en la realización de las obras ha surgido algún pequeño incidente, no ha sido mala fe, ni con ánimo de perjudicar a nadie, sino debido a las precipitaciones y errores interpretativos de esta clase de obra por ser las primeras que de esta índole se realizan.
El tinent d’alcalde i president accidental, Francesc Puchol, presentà la dimissió un dia abans de Nadal, al·legant que no podia tenir més temps abandonat el Cafè Colon. Pareixia haver trobat una sortida diplomàtica, però no es pogué estar de treure la mala baba.
— No era la meua intenció entrar en polèmica però ja que insistiu vos diré que estic cansat d’aguantar les indirectes de la presidència. Jo havia acceptat el càrrec amb la intenció de treballar pels interessos del poble en un moment tan propici pa que la nostra dedicació es veigués recompensada. Però no es pot mantenir esta disposició quan tot el que es fa malament contra els particulars s’atribuís a la meua persona. La comissió de Foment és la més implicada en decisions que afecten directament al poble i si això no es prou càrrega, la presidència, per no enemistar-se amb ningú, es desentén de les responsabilitats pròpies i me les carrega a mi.
— Però com pots dir això! —protesta l’alcalde amb vehemència— dona’m una sola prova del que dius!
— Aquí la tens! Esta setmana es va presentar un sinyora que venia del teu despatx a demanar-me comptes perquè tu li havies dit que el responsable era ja, el president de la Comissió.
— Perdoneu, però la culpa de tot això és meua —tallà Sebastià Juan—. Jo crec que la faena de Puchol és imprescindible per al bon funcionament de l’ajuntament i quan li he demanat que expliqués les raons de la dimissió no era per provocar un enfrontament, sinó per aclarir les coses i que retirés la dimissió.
— Agraïxo les teues paraules, però des del primer moment, la comissió que presidixo no ha tingut cap autonomia en les decisions, cosa que m’eximís de responsabilitat.
— No estic d’acord! —respongué l’alcalde— Les responsabilitats estan compartides, la comissió decidix sobre les façanes i l’alcaldia sobre l’interior de les vivendes.
L’actitud vacil·lant del dimitit i la prudència de l’alcalde deixà les coses en el terreny de no ningú i els regidors trobaren la sortida insistint en la retirada de la dimissió.