Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (7). Expectació comarcal a les Festes Majors de juny

RAMON PUIG

El preludi festiu d’aquell 1928 va començar amb un mes abans. La nit del 3 de maig, a la punta del moll no hi cabia ni una agulla, un clam d’admiració acompanyà l’esclat de llum que colpeja la vista dels més propers i la intermitència dels flaixos advertia les embarcacions nocturnes l’existència de l’entrada al port de Vinaròs. S’inaugurava el nou far que substituïa el que s’havia endut el temporal del 25 de desembre del 26, instal·lat sobre una sòlida columna metàl·lica a la que s’hi accedia per una escala de caragol.

L’encarregat del Teatre Ateneu aprofità l’ambient per organitzar programà doble amb “La boda de Quinita” i “Cristalina”, dels germans Quintero. La representació anava a càrrec de la companyia Maria Gámez, actriu que durant la postguerra va participar en una quinzena de pel·lícules entre les quals, Calle Mayor, de Bardem, i, Los jueves milagro, de Berlanga. El cinema Moderno també es va lluir amb la programació de la pel·lícula Eugenia Grandet, interpretada per Alice Terry i, l’ídol de l’època, Rodolfo Valentino.

A la matinada del dissabte 23 de juny, el repic de campanes i les agudes notes de la dolçaina avisaven que les festes havien començat. El moment més esperat va ser després de sopar quan la Banda, dirigida per Tomàs Mancisidor, inicià una animosa marxa per arrossegar tothom al recinte firal on esclatà una vistosa traca de colors. L’endemà diumenge, dia de Sant Joan, al voltant de mig dia, autobusos i cotxes particulars abocaven viatgers a la plaça de Jovellar i els cotxes de cavalls pujaven i baixaven de l’estació per transportar la multitud que acudia en els trens especials que la companyia havia disposat. A l’hora de dinar, a les fondes i hostals només es parlava de la transformació urbanística de Vinaròs.

Per als forasters, aquelles van ser unes festes especials. Els tocs de campanes, el tradicional so de la dolçaina, el sarau de la xaranga, els espetecs de la traca i la cridòria del jovent, tingueren un rival de pes: els cops de mall contra la roca baixada de la pedrera, el repic dels martells sobre arestes de ferro, el tric-trac dels carretons de mà desplaçant material, el constant remugar d’una enorme formigonera que omplia les vagonetes que circulaven per les vies instal·lades a la platja i abocaven als motlles de blocs de formigó, fonament de l’ampliació del moll de llevant. Dia i nit, no hi havia cap racó del poble lliure de l’eixordador soroll metàl·lic de la monstruosa draga que impedia un mínim de tranquil·litat per al repòs.

Els més matiners donaven tota mena de detalls als més tardans i tanta era la impressió rebuda pels forasters que la corrida de sant Joan passà a segon terme, solapada per les contalles de la gent sobre el que havia vist a la platja i el moll. Els qui arribaven es concentraven a la plaça de Jovellar i omplien cafès i fondes distribuïts al llarg de la carretera, ravals de Càlig, Sant Francesc i Socors, plaça de Jovellar, la Mera i Tres Reis. I en atansar-se l’hora dels bous, tothom confluïa al centre per comprovar personalment la certesa de tot el que els havien dit. Els que baixaven pel carrer de Sant Tomàs van trobar la plaça de Sant Valent atapeïda de material de construcció i eines de les obres que cobrien la sèquia fins al mar amb l’objectiu, no d’eradicar el perillós focus d’infecció, sinó d’amagar-lo a la vista del veïnat i del fluid trànsit sobre la pontona de fusta que travessava el tram de la desembocadura.

La sèquia era un desguàs natural en època de pluges però també l’abocador de residus del veïnat i l’estret emplaçament interior suposava una dificultat afegida a les tasques de neteja i vigilància sanitària. Negociacions, advertiments, disposicions de la inspecció provincial i sancions municipals no van resoldre el problema i per “atajar este abuso que constituye una verdadera excepción del respeto a la higiene y a los hábitos de limpieza de esta ciudad”, s’acordà cobrir la sèquia amb una ampla volta de 3,5 metres d’amplada per 1,80 d’alçada, prou gran per encabir el carro de la neteja.

Des de la plaça de Sant Valent baixaren per Sant Tomàs i en aplegar a la de Sant Agustí quedaven sorpresos davant l’enorme buit de les enderrocades escoles on s’edificaria l’actual mercat. En girar-se vers la platja, s’endevinava que una de grossa els esperava. Des de la plaça només es veien muntanyes de material de construcció i una xicoteta part de l’edifici en obres contra la platja. Tal com avançaven, el panorama s’eixamplava i restaren embadalits a la vista d’un edifici tan gran que partia en dos l’antiga perspectiva de la mar. A l’esquerra del futur grup escolar hi havia un escampall de tota mena de materials de construcció, però sobre l’extensa platja de pedres, s’havia instal·lat una via per on circulaven vagonetes especials amb blocs de formigó que havien servit de fonaments a l’edifici escolar, però continuaven distribuint-se per delimitar la línia del passeig amb la platja i cobrir les necessitat de les obres portuàries. Els forasters que coneixien la ciutat anaven de sorpresa en sorpresa i la visió del panorama, a la dreta del grup escolar, els deixà sense alè. L’estret caminal que hi havia darrere les cases de Costa i Borràs contra la platja s’havia eixamplat extremadament i convertit en un passeig del qual només mancaven els acabats. Presidia l’espai l’estàtua de l’arquebisbe i al seu davant es construïa l’edifici de la comandància de Marina. A passeig s’havia previst una doble circulació de vehicles: per la dreta s’anava al port i es tornava per l’esquerra, vorejant la costa. Al centre, un ample espai per a vianants aplegava fins a les escoles. Rematava la vorera de la platja una barana, construïda amb motlle, que anava de l’entrada del port fins a l’altra banda del grup escolar.