“In memoriam” d'”Argi”, el carter d’Els Ports

Argimiro Guardiola Ferrer, tenia 57 anys; va nàixer un 16 de setembre. Era molt conegut i apreciat no només a Morella sinó en un bon nombre de pobles d’Els Ports; s’encarregava de repartir la correspondència pels afores de Morella, La Pobleta, Herbers, Herbeset, Castell de Cabres i Vallibona. També atresorava molts amics a Vinaròs.  na nit d’aquesta primavera tan atípica, dormia tranquil·lament i ja no es va aixecar.

Joan Carles Marcobal li va dedicar aquest emotiu comiat, en la seua columna d’opinio “La falsa”, del setmanari Notícies, que ens ha deixat reproduir-lo al Vinaròs News:

Un carrer de terra

El carrer del Roser era de terra. Com tot el Sol de Vila encara, tot era de terra a excepció de la costa del Roser que era empedrada, amb esglaons mal formats que quasi els havies d’imaginar. Era un barri amb molta vida, pseudoindustrial diria jo, amb un continu anar i vindre de tractors a moldre blat al Molí de Valeriano, tractors i encara també alguns matxos que se nugaven a les argolles que penjaven de les parets del veïnat. La fusteria de l’agüelo Lluís a Casa Canteret, les cotxeres de la Hispano i Altaba obertes tot el dia, amb l’eixida i arribada continuada d’autobusos: Castelló, Vinaròs, Alcanyís, Alcorisa, Cantavella, Vilafranca…

La tenda d’Agustina, la cavalleria de Galan portada pel tio Fidel a beure a la Font Vella, els tallers de Vallés i Julio Ortí oberts fins i tot diumenge de matí i el Charlestón que, a més a més de bar i restaurant, també feia de ‘guarderia’ per a tota la canalla del barri sense tele a les cases. Una volantina de xiquets rebaldint pels carrers… fins que s’encenien les llums. I entre ells Argimiro, veí aleshores d’eixe entranyable carrer del Roser. Allí va començar a forjar-se una sòlida colla d’amics que ho seran per sempre, onze n’eren i onze en són, vuit que ploren i tres en el record. A aquell Sol de Vila n’eren menys fins que Argi va marxar a viure al carrer de la Font des d’on, lluny de distanciar-se, va servir de lligam per conèixer i unir-se amb ‘els de dalt’, els dels carrer de la Font i les Calçaes.

 La colla s’engrandia al temps que ampliava el seu radi d’acció. De la Font de Sant Joan ja se passava al planet de la Font, al carreró d’Entimoneda, a les Roquetes del Puig… Les segones picardies i els primers cigarrets robats als pares. El tabaquet arribava per a fer mal, molt de mal. Eixos van ser els inicis d’una amistat que no es trenca. D’aquells temps ençà d’Argimiro no cal que us diga res perquè ell ja us ho ha contat, d’ell ho sabíeu i ho sabíem tot perquè no tenia secrets. De Berga a Vallibona el ‘cartero’ entrava sense cridar, ambaixador de la Patum i enamorat de les coses senzilles, dels seus amics i de tot el món perquè tot el món era el seu amic. Manel Bellver li ho deia a les xarxes: ‘caràcter alegre i desbordant bondat’. Així era Argi, una persona a la que només se li pot tindre enveja: semblava feliç i si no ho era mai no ho va dir segur que per no preocupar, va viure fent el bé, sense enfrontaments amb ningú, estimat per tothom, va gaudir de la vida com li va donar la gana, sense molestar a ningú, perquè mai no molestava, no demanava res qui sempre ho donava tot, la seua propietat era col•lectiva, el que era d’ell era de tots però mai no gosava de prendre res de ningú. Per no demanar no demanava ni atenció.

Així va viure i dóna la sensació que de la mateixa manera va voler emprendre el seu viatge a Itaca. Sense cridar, sense molestar, sense voler alterar la vida de ningú, com si tan sols volguera que el recordarem dormint. Com sempre passa, Argi, amic, se’ns han quedat moltes coses per parlar, per dir-nos. Tampoc t’hem pogut dir adéu però una cosa has de saber: si en el teu viatge gires el cap i no veus ningú no és que marxes sol, senzilla i tristament és que físicament no hem pogut estar. Però ves ben satisfet company! tu has aconseguit fer realitat la més gran de les paradoxes: com marxant sol se pot anar tan acompanyat? I es què només van caler uns minuts per a que els telèfons, les xarxes, les mirades d’impotència i ràbia al cel, els nostres interiors que no se resignen… les úniques maneres que ens queden de plorar, foren un brollat de llàgrimes per tu.

Tornarem, tornarem a córrer pels carrers, ens tornarem a escapar al circ muntat a l’Alameda, al qual no ens deixaven anar per castigats, a veure al pallasso Josete que ens va acabar avorrint, ens tornarem a colar al cine, ens tornaràs a fer pujar a Sant Pere Màrtir –eixa no te la perdonem- encabotonat com estaves en berenar allí un dilluns de Sant Vicent, tornarem a créixer junts i a la teua bodega brindarem per tot el que somiàvem, pel passat enyorat i pel futur que perseguíem. No, no sé com serà el demà, només sé que estarem junts. Víctor, Enrique i ara tu, Argi, allà on sigueu… guardeu taula!