Històries en blanc i negre. Records a tot color: 7. La plaça de Sant Telm

MARIANO CASTEJÓN

La fotografia de la plaça de Sant Telm, datada entre finals del segle XIX i principis del XX, evoca una època en què la vida urbana i la marinera estaven íntimament lligades a la vora del mar. Tot i que és difícil fixar l’any exacte, la tipologia de les embarcacions —d’arrossegament a vela— situa la imatge abans de la motorització generalitzada que va començar a introduir-se en la dècada de 1920.

En aquell temps, el grau d’urbanització d’aquest front marítim era gairebé inexistent a causa de la proximitat amb l’aigua. Més que una plaça, l’indret era una extensió natural de la platja del «Cop de Mar» i una zona de treball essencial; el litoral funcionava com una «drassana a l’aire lliure» on les barques eren arrossegades a terra per a la seva conservació i reparació diària.

Les embarcacions que apareixen varades en la fotografia, pertanyent a la col·lecció de Joaquín Simó, són les tradicionals «barques de bou», la unitat de pesca d’arrossegament per excel·lència abans de l’arribada dels motors. El nom prové del fet que, en els seus orígens, l’art d’arrossegament era arrossegat per una parella de barques, de manera anàloga a com els bous tiraven de l’arada al camp.

Són naus robustes, d’una eslora que podia arribar als 10 metres, construïdes a les drassanes de Vinaròs. L’ofici de mestre d’aixa hi gaudia de gran tradició i prestigi; requeria anys d’aprenentatge, domini de la fusta i les eines —com l’aixa—, a més de la capacitat tècnica per projectar i dibuixar els plànols des de zero. A principis del segle XX, constructors locals com Pedro Sorolla Banasco, Francesc Lluch, Cristóbal Fraile, Gaspar Caballer i Sebastián Martínez Portales sustentaven una flota que, a més de barques de pesca, fabricava embarcacions de gran envergadura, com pailebots destinats a l’exportació de vi cap a França.

En la imatge s’aprecia el pal mestre, dissenyat per sostenir la vela llatina, motor principal d’aquestes naus. Sovint, per millorar la maniobrabilitat, s’hi afegien veles auxiliars, com el «menjavents» a proa i una «mitjana» a popa. Després de la faena, les embarcacions eren tretes de l’aigua per protegir el casc, realitzar reparacions, calafatejar i netejar les xarxes. La roba estesa sobre les barques subratlla com la platja i l’utillatge marítim formaven part del mobiliari urbà i del dia a dia de les famílies pescadores.

Les construccions que s’estenen fins al carrer de l’Àngel i el passeig de Colón eren funcionals i estaven condicionades pel medi marí. Les edificacions que es veuen al fons presenten el perfil típic de les cases de mar del barri de Sant Pere —o del «fora forat»—, amb estructures que servien de magatzem d’estris a la planta baixa i habitatge a la superior. L’entorn, avui dia transformat per edificacions més altes i per la conversió de l’espai en zona de vianants, ha conservat en la seva memòria i toponímia el record d’un ambient que va perdurar fins a la dècada dels 60.

Esta imatge il·lustra un moment en què Vinaròs vivia, literalment, amb els peus a l’aigua, amb una capacitat constructora i una tradició pesquera que avui s’han vist transformades. Els temps han canviat profundament; les crisis cícliques del sector han fet que Vinaròs deixi de ser el referent marítim que va ser durant segles.

Històries en blanc i negre. Records a tot color: 6 Plaça del Mercat