Històries en blanc i negre. Records a tot color: 2, Carrer Major

MARIANO CASTEJÓN

Esta magnífica postal, pertanyent a la col·lecció de Joaquín Simó, mostra el carrer Major de Vinaròs retolat amb el seu nom oficial de l’època: «Calle de Castelar». Com és sabut, esta via ha anat canviant de denominació segons el règim polític del moment. En concret, el nom en honor al polític republicà Emilio Castelar es va utilitzar durant la Segona República Espanyola (1931–1939), la qual cosa permet datar l’edició de la postal, amb tota seguretat, a la dècada de 1930.

En la imatge destaca l’edifici d’Àngel Giner, dissenyat seguint els corrents del modernisme valencià i caracteritzat per una gran exuberància ornamental i l’ús de materials artesanals. L’immoble consta de tres plantes: la planta baixa es va concebre des de l’inici per a ús comercial —amb grans obertures verticals fins al terra i un sòcol de pedra com a base—, mentre que els pisos superiors es destinaven a habitatges.

A la façana destaca especialment la combinació de colors i relleus d’estuc. Les balconades estan fetes de ferro colat molt treballat amb motius florals orgànics, típics d’este estil. A més, sobre la porta d’accés es troba un anagrama de la casa sostingut per dos àngels, fent un joc visual amb el nom del propietari.

L’element més potent i fotografiat de l’edifici, encara avui dia, és el seu mirador en cantó de base el·líptica i semi exempta. Esta estructura resol d’una manera brillant la intersecció dels tres carrers i ofereix una visió panoràmica privilegiada, amb un ampli camp visual de tot el carrer Major, el carrer de Sant Vicent i la plaça Parroquial. Així mateix, l’acabat de fusta i vidre defineix conceptualment l’eix de l’immoble.

El detall més important que aporta esta postal en blanc i negre (així com la seua versió acolorida) és el remat superior del mirador. Originalment estava coronat per una impressionant cúpula modernista amb teulada metàl·lica de colors, decorada amb un mosaic d’estil trencadís de ceràmica blava, groga i verda, tal com es pot apreciar clarament en la recreació a color. Avui dia, malauradament, esta cúpula ja no existeix, ja que es va “perdre” o desmantellar en una data i per raons desconegudes. Actualment, l’edifici remata en una línia ondada d’obra, per la qual cosa esta fotografia constitueix un testimoni gràfic excepcional de com lluïa esta joia modernista en tota la seua esplendor original als anys 30.

Pel que fa a l’urbanisme de l’època, es pot veure una única llum central suspesa enmig del carrer mitjançant un sistema de cables tensats d’un costat a l’altre. Este tipus d’electrificació pública central és molt característic de les primeres dècades del segle XX (anys 20 i 30) a les ciutats mitjanes de la Comunitat Valenciana, abans que els fanals es fixaren a les façanes o s’instal·laren mitjançant rases subterrànies.

Així mateix, la via encara presenta un ferm de terra compactada o macadam primitiu, amb restes de brutícia o pols, una estampa típica d’abans de les grans campanyes d’asfaltat o pavimentació moderna de mitjan segle XX. Les voreres són molt estretes i estan fetes de lloses de pedra per protegir els vianants del fang, delimitant clarament l’espai per on transitaven els carros i els primers vehicles a motor.

Finalment, la indumentària de les persones ofereix pistes cronològiques clares: la roba de l’home que camina per l’esquerra amb jaqueta ampla i gorra, i el grup de xiquets o dones de la dreta amb vestits curts per davall del genoll, situen inequívocament l’escena a la dècada de 1930.

Nova secció!: Històries en blanc i negre. Records a tot color 1: Plaça Tres Reis