Esquerra Republicana de Catalunya, Vinaròs, Toni Saragossà
Octubre comença sempre amb dues de les festivitats que, cada cop més, s’assimilen a la pertinença a diferents institucions culturals i estructures administratives. D’una banda, el 9 d’octubre celebra l’autonomia valenciana i d’altra, el 12 del mateix mes la festivitat passa a englobar allò que s’anomena Hispanitat i que podríem identificar amb la cultura associada a l’Estat espanyol.
El dia 9 d’octubre les senyeres autonòmiques, un himne que ja a la seua lletra mostra la profunda motivació, “ofrenar noves glòries a Espanya” i el nom de l’ens en qüestió, Comunitat, recorren les celebracions dels Ajuntaments i la pròpia Generalitat. Representants institucionals del nostre Vinaròs vesteixen les millors gales i omplen de flors els monuments dedicats a l’insigne figura del conqueridor, en Jaume I, mentre entonen el himne regional i fan onejar les banderes valencianes amb el seu corresponent blau. Al mateix temps, una processó recorre les principals artèries de València amb la senyera coronada de la ciutat acompanyada, com des de la vinguda dels govern autonòmic encapçalat pel morellà Ximo Puig, pels crits, insults i menyspreus de la ultradreta més recalcitrant sota l’atenta mirada de la policia nacional.
Tres dies després a Madrid té lloc la tradicional desfilada dels militars, legió i cabra inclosos, sota el comandament del Rei d’Espanya i l’assistència de tot el Govern i les altes autoritats de l’Estat. Les banderes en són unes altres i les himnes també, una simbologia pràcticament igual que amb la dictadura celebrava el Dia de la raça i ara commemora la Hispanitat o la també anomenada Festa nacional. També s’hi acompanya amb xiulets i crits per uns sectors d’assistents, en aquest cas dirigits al President del Govern. La bandera “rojigualda” hi és per tot arreu, des dels militars que hi intervenen fins les vestimentes dels assistents, mentre els reis inviten a més de dos-mil persones a retre’ls homenatge.
Tot això hi esdevé la mateixa setmana que presenten els esborranys dels pressupostos generals per al 2023. Pressupostos que com sempre marginen en inversions a l’autonomia valenciana i fan crònic el greuge comparatiu amb altres territoris de l’Estat espanyol. Com ja va sent habitual, la realitat de la injustícia distributiva esmentada no és al·ludida per cap dels discursos de les autoritats que desfilen estos dos dies. És com si en mig de tanta sumptuositat i discurs la manca d’equitat en la distribució del diner públic entre els diferents territoris que conformen l’estat no fos un tema cabdal per als valencians i més particularment per als vinarossencs. Una ciutat que veu com el seu pes cau any rere any fruit de la irrellevància més absoluta i com les inversions de volada van cap a altres llocs amb el resultat que tots coneixem: un teixit empresarial i laboral minsos que ha de pregar per a què el turisme no falte.
Al remat, unes celebracions on costa molt de discernir quina és la seua motivació més enllà de perpetuar unes institucions que mantenen un determinat marc socioeconòmic; una injustícia redistributiva que, sense entrar amb l’entramat cultural que s’hi desprén, ens condemna als vinarossencs a ser ciutadans de segona dintre de la Comunitat valenciana i de l’Estat espanyol. Ja va sent hora de pensar alguna cosa més que traure a passejar la cabra o ofrenar flors a un tros de llanda amb pretesa forma de Jaume I.