Exposición de escultura Miquel Gozalbo: “Espai-Temps” a la Fundació Caixa Vinaròs

FUNDACIÓ CAIXA CASTELLÓ (fotos FUNDACIÓ CAIXA VINARÒS)

Després de l’exposició homònima celebrada a la Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló en la capital de la Plana, el treball de Miquel Gozalbo es mostra, de nou, a la Sala Sala José Córdoba de Vinaròs, gràcies a la col·laboració de Fundació Caixa Vinaròs i la Fundació Caixa Castelló, del 12 d’abril fins al 2 de juny.

Les escultures abstractes de Miquel Gozalbo (Betxí, 1961), consagrades enterament al metall, són riques en referències i matisos que s’entrecreuen i entrellacen, que es complementen i matisen. Els seus treballs conviden al silenci i a la meditació tranquil·la. En observar-los assalta a l’espectador el record de la peculiar atmosfera d’assossec del taller de l’artista en ple centre de Betxí a la comarca de la Plana Baixa de Castelló. Un lloc habitat per multitud de treballs de totes les grandàries. La seva acumulació emula una fosa de formes biomòrfiques i totèmiques que abandonen els referents clàssics per a expandir-se a nous paradigmes, mostrant la veu i visió pròpies que el betxinenc ha mantingut des del principi de la seva carrera.

Gozalbo és un artista que domina la forma i la tècnica. El seu treball segueix la tradició de l’escultura metàl·lica dels anys cinquanta del segle XX, en l’òrbita de la qual es movien artistes espanyols que són referències fonamentals com Julio González, Jorge de Oteiza, Eusebio Sempere o els llavors joves Martín Chirino i Eduardo Chillida. El ferro forjat, una matèria més dura que el granit, presenta a Gozalbo una ‘resistència infinitament mal·leable’, sense aparents restriccions, com serpentines de paper, generant plecs meàndrics que es retreuen fins al seu revés més profund.

Igual que ja fessin escultors com Pablo Gargallo, aprofita les qualitats físiques i possibilitats imprevistes del metall per a crear noves formes, així com per a obtenir dels procediments tècnics una expressió molt més forta i intensa que la de l’escultura tradicional. Perquè com a suport, el metall, li permet treballar premeditada i lentament en unes obres que creixen orgànicament sobre si mateixes.

En el seu treball directe sobre xapa i barres de metall que assembla i solda amb paciència cal anar més enllà: del que es veu i de la superfície fins al fons, al seu interior; de l’obra als ressons que emanen d’ella. Això és el que permet a l’artista una llibertat, una espontaneïtat i una expressivitat sorprenents. Perquè Gozalbo les fa evolucionar, en alguns casos durant anys, com la gestació d’un cos viu que planteja la possibilitat de deixar obertes noves variacions, avançant lentament, modelant-les al seu antull, com a fruit que creix en una planta que sorgeix de la seva imaginació abstracta. Així, treballa en el procés de gestació d’un cos viu, predominantment corb, que s’expandeix, amb una fascinant elegància, portant fins a l’extrem els contrastos entre una matèria tan resistent com és el ferro i el plec metàl·lic al qual imposa la seva voluntat. I en fer-ho transmet l’emoció tan singular que fa que l’espectador participi de la potència creadora dels seus treballs.

Tras la exposición homónima celebrada en la Sala San Miquel de la Fundación Caja Castelló en la capital de la Plana, el trabajo de Miquel Gozalbo se muestra, de nuevo, a la Sala Sala José Córdoba de Vinaròs, gracias a la colaboración de Fundación Caja Vinaròs y la Fundación Caja Castelló, del 12 de abril hasta el 2 de junio.

Las esculturas abstractas de Miquel Gozalbo (Betxí, 1961), consagradas enteramente al metal, son ricas en referencias y matices que se entrecruzan y entrelazan, que se complementan y matizan. Sus trabajos invitan al silencio y a la meditación tranquila. Al observarlos asalta al espectador el recuerdo de la peculiar atmósfera de sosiego del taller del artista en pleno centro de Betxí en la comarca de la Plana Baixa de Castellón. Un lugar habitado por multitud de trabajos de todos los tamaños. Su acumulación emula una fundición de formas biomórficas y totémicas que abandonan los referentes clásicos para expandirse a nuevos paradigmas, mostrando la voz y visión propias que el bechinense ha mantenido desde el principio de su carrera.

Gozalbo es un artista que domina la forma y la técnica. Su trabajo sigue la tradición de la escultura metálica de los años cincuenta del siglo XX, en cuya órbita se movían artistas españoles que son referencias fundamentales como Julio González, Jorge de Oteiza, Eusebio Sempere o los entonces jóvenes Martín Chirino y Eduardo Chillida. El hierro forjado, una materia más dura que el granito, presenta a Gozalbo una ‘resistencia infinitamente maleable’, sin aparentes restricciones, cual serpentinas de papel, generando pliegues meándricos que se retraen hasta su envés más profundo.

Al igual que ya hicieran escultores como Pablo Gargallo, aprovecha las calidades físicas y posibilidades imprevistas del metal para crear nuevas formas, así como para obtener de los procedimientos técnicos una expresión mucho más fuerte e intensa que la de la escultura tradicional. Porque como soporte, el metal, le permite trabajar premeditada y lentamente en unas obras que crecen orgánicamente sobre sí mismas.

En su trabajo directo sobre chapa y las barras de metal que ensambla y suelda con paciencia es preciso ir más allá: de lo que se ve y de la superficie hasta el fondo, a su interior; de la obra a los ecos que emanan de ella. Esto es lo que permite al artista una libertad, una espontaneidad y una expresividad sorprendentes. Porque Gozalbo las hace evolucionar, en algunos casos durante años, como la gestación de un cuerpo vivo que plantea la posibilidad de dejar abiertas nuevas variaciones, avanzando lentamente, moldeándolas a su antojo, como fruto que crece en una planta que surge de su imaginación abstracta. Así, trabaja en el proceso de gestación de un cuerpo vivo, predominantemente curvo, que se expande, con una fascinante elegancia, llevando hasta el extremo los contrastes entre una materia tan resistente como es el hierro y el pliegue metálico al que impone su voluntad. Y al hacerlo transmite la emoción tan singular que hace que el espectador participe de la potencia creadora de sus trabajos.