Es compleixen 15 anys del fracàs del Castor

MARIANO CASTEJÓN

Tinc la desgràcia que, si pujo al terrat de casa i miro cap a la mar, la plataforma Castor m’apareix desafiant a l’horitzó. Ja fa massa anys que s’hauria d’haver desmantellat, però ara no sé qui governa… ja no escolto aquells qui exigien a Rajoy el seu desballestament immediat. Passen els anys, jo em faig vell i la plataforma em sembla, cada dia el més gran monument socialista a la ineptitud en la gestió.

Farem una mica d’història per recordar als més joves que el magatzem subterrani de gas del Projecte Castor, situat a uns 22 quilòmetres de la costa de Vinaròs, es troba actualment en fase de hibernació i segellat. Està sense activitat d’injecció ni d’extracció, però continua pendent del desmantellament definitiu de les seues estructures marines i terrestres.

Tots recordarem com el setembre de 2013 es va desencadenar la crisi sísmica en iniciar-se la injecció del gas “colchón”, provocant més de 1.000 microsismes a la costa de Vinaròs, Benicarló i el Montsià. El terratrèmol més fort es va produir a la matinada del dia 1 d’ octubre amb 4,2 de l’escala Richter. Davant d’això, el govern central va ordenar la paralització immediata de les operacions.

El 23 d’octubre de 2014, les Corts Valencianes van aprovar per unanimitat exigir el tancament definitiu i el desmantellament de la plataforma i del dipòsit de gas submarí, així com la depuració de responsabilitats de l’empresa i de les autoritats que van intervenir en el projecte. Com a portaveu de Medi Ambient del PP, vaig defensar esta iniciativa al Plenari. En les intervencions durant els debats parlamentaris, vaig remarcar la meua condició de resident a la zona afectada de Vinaròs i vaig empatitzar amb l’alarma social generada pels sismes. Posteriorment, el Govern d’Espanya va decretar la hibernació de les instal·lacions, en va assignar la gestió a l’empresa pública Enagás i va cancel·lar la concessió a Escal UGS (participada per ACS).

Entre el 2019 i el 2020, el Ministeri per a la Transició Ecològica va executar el segellat definitiu dels 13 pous subterranis amb ciment. Esta actuació va requerir una partida extraordinària de més de 70 milions d’euros per eliminar el risc de noves filtracions o d’activació de falles tectòniques. Així es garanteix que no es tornen a produir terratrèmols i que no hi haja un risc imminent per a la població, tot i la presència visual de la plataforma marina i de la planta terrestre, que continuen al seu lloc.

Al setembre de 2010 es va instal·lar en el fons marí la primera gran estructura de suport i en 2011 portada des de les drassanes de Texas (EEUU), va arribar enfront de la costa de Vinaròs i va ser acoblada i instal·lada sobre l’estructura marina a mitjan novembre de 2011.

El Projecte Castor ha estat motiu d’un complex enfrontament judicial i polític pel seu cost financer, la gestió administrativa, la paralització i, des de fa anys, el desmantellament. Sempre he mantingut que ha estat el gran fracàs d’un projecte socialista. José Luis Rodríguez Zapatero va demanar, d’alguna manera, perdó pel fracàs d’esta polèmica iniciativa en reconèixer la seua responsabilitat. Quan la injecció de gas va provocar els terratrèmols el setembre de 2013, la concessionària Escal UGS (participada en un 66,67% per ACS, el grup presidit per Florentino Pérez) va renunciar a la concessió acollint-se a una clàusula del contracte atorgat el 2008. La clàusula insòlita i inaudita garantia que, en cas de tancament (encara que fora per negligència o dol), l’Estat tornaria el valor de la inversió realitzada. El Govern del PP va denunciar la clàusula, però el Tribunal Suprem va donar la raó a l’empresa i, quan el projecte es va paralitzar, es va veure forçat a autoritzar el pagament.

Ara, cal sumar-hi el cost afegit que ha passat per diferents fases des de la seua paralització. El cost d’hibernació i manteniment rutinari de les instal·lacions s’ha situat històricament entre els 15 i els 17 milions d’euros a l’any. D’ençà que se’n va decretar la hibernació el 2014, l’empresa encarregada és Enagás, i la suma total destinada únicament al manteniment i la custòdia de les infraestructures ha superat els 100 milions d’euros. Este import s’ha dividit en la vigilància marítima i aèria permanent, les inspeccions tècniques d’estabilitat, la protecció catòdica contra la corrosió marina, el manteniment de la planta terrestre i els sous del personal tècnic adscrit a la vigilància. I suma i segueix….