Entrevista a Francisco Túnez Lorente, autor del llibre ‘Autoprotecció en emergències i catàstrofes’

JOAN FERRÉ

Paco Túnez és funcionari de l’Estat, però porta una vida dedicada a ajudar a la gent com voluntari de la Creu Roja. Ha estat com a voluntari en diverses catàstrofes com ara el terratrèmol d’Haití de 2010, el tifó de les Filipines de 2013, l’erupció del volcà Tajogaite (també conegut com ‘Cumbre Vieja’) de l’illa canària de la Palma de 2021 o les darreres inundacions per l’efecte de la Dana a València on va ‘gastar’ els pocs dies de vacances que li quedaven de l’any 2024.

El 2014 en una gala celebrada a Alcanar va ser reconegut com a Ebrenc de l’any 2013 per la seva solidaritat i compromís amb la gent. També és delegat de prevenció de riscos laborals de la UGT, coordinador d’Emergències de Creu Roja a Catalunya i va ser portaveu de la Creu Roja Espanyola.

La primera edició del llibre ‘Autoprotecció en emergències i catàstrofes’ és del mes de juny i, com sabeu, el 29 d’octubre va començar a l’est d’Espanya una que va acabar afectant la província de València a partir de l’endemà destruint gran part de la comarca de l’Horta Baixa arrasant la vida de 227 persones (més els que hi va haver a Castella la Manxa i Andalusia), a part dels abundants d’anys materials.

La primera pregunta crec que obligada…

PREGUNTA. Paco, què et va motivar escriure el llibre?

RESPOSTA. Va ser després de tornar de l’emergència del volcà de la Palma.

Un volcà no és una cosa habitual i amb aquesta emergència ja he viscut quasi totes les emergències que indico al llibre. I vaig pensar, per què no escric el que he après en més de trenta anys fent voluntariat en emergències? Crec que pot ser útil. Així que vaig fer recerca de matèria relacionada amb les emergències i catàstrofes; no vaig trobar cap llibre relacionat més enllà d’algun consell. Sí que hi havia matèria relacionada amb els primers auxilis, però aquest no era el que buscava.

Durant aquest temps d’activitat voluntària en emergències i catàstrofes he pogut comprovar que la població en general no té la informació ni la formació necessària per fer una primera autoprotecció just després del moment del succés, que és el moment de més risc. Així que si amb la meva formació i experiència aconsegueixo ajudar algú, ja em sento satisfet d’escriure el llibre. Però també, i és la meva opinió, les administracions públiques tampoc fan un treball actiu d’informació i formació adequada a la població en general. Això també ho explico al llibre.

P. I la segona també. Seguint les recomanacions del teu llibre, com s’hauria pogut gestionar la catàstrofe de València?

R. Se sol dir que després d’una catàstrofe és fàcil parlar de com s’hauria d’haver fet la gestió. Al llibre, que és anterior, ja explico que la gestió de qualsevol risc de catàstrofe té un procés de preparació, intervenció i finalment de recuperació. Però la resposta a aquesta pregunta sobre una catàstrofe concreta l’ha de donar qui tingui tota la informació i jo no la tinc (perill, risc, vulnerabilitat de persones i infraestructures, elements en risc, seguiment del risc, sistema d’alerta als equips d’emergència i a la població, activació de plans de protecció civil, coordinació, etc.). Pel que fa a qualsevol emergència o catàstrofe, al llibre parlo de la conducta proactiva, que és la que implica actuar abans de qualsevol situació de risc i que provoca que la població que pugui estar afectada per una catàstrofe ha d’estar formada i informada perquè pugui estar preparada per fer-li front en cas que succeeixi l’emergència. Cal recordar la dita “més val prevenir…”

La conclusió de la conducta proactiva és: -Disminueix el patiment humà. -Facilita la recuperació de les persones i béns. -Disminueix els costos econòmics.

P. Estàs satisfet amb l’acollida que ha tingut el llibre entre el públic?

R. Quina és la realitat de la informació en catàstrofes o, cosa equivalent, un llibre d’aquesta temàtica? En general, no és una cosa que tingui molt d’interès social. Però estic content pel fet que les presentacions del llibre sempre han tingut èxit i s’han fet moltes preguntes i que ja va per la segona edició. Afortunadament, les catàstrofes no ens passen habitualment; però el problema és que quan passen va tot molt ràpid i tens la formació/informació o no la tens; en aquest moment no hi ha temps per improvisar. I les catàstrofes van en augment.

P. Quant de temps vas invertir en la seva preparació i posterior edició?

R. Molts mesos. Es tractava d’escriure un llibre apte per tothom, amb un llenguatge clar, sense tecnicismes innecessaris, que expliqués no només què fer davant aquestes catàstrofes, sinó que expliqués el perquè i alguns conceptes previs que ajuden a entendre-ho tot.

P. Diu el Dr. Crespi al pròleg que tu, sense tenir cap vincle amb la sanitat, tenies des d’un bon començament un gran interès pel món de les emergències i el socorrisme. A què és degut?

R. Suposo que és un tema personal/familiar. Sempre m’ha interessat el tema de l’autosuficiència personal i l’ajuda i col·laboració entre les persones, és una implicació personal amb la societat. Durant molt de temps també he fet i faig activitat sanitària, essent el socorrisme una part important a les emergències i catàstrofes, però hi ha més (logística, coordinació sanitària, gestió de persones, gestió de magatzem, distribució de productes de primera necessitat, recerca de persones, dret internacional humanitari, gestió de conflictes, etc.).

P. T’hauria agradat estudiar medicina?

R. La medicina és molt útil en alguns aspectes relacionats amb les catàstrofes, però no és una activitat o professió que m’hagi interessat molt.

Hi ha la tendència de relacionar directament la sanitat i les catàstrofes, però cal dir que la sanitat és un apartat més entre els que es treballen a les catàstrofes. La gestió de les catàstrofes és la suma de moltes competències.

P. Parlant del teu llibre, per què és convenient tenir-lo a l’abast?

R. Qualsevol de natros, si el tenim a l’abast, segurament decidirem agafar-lo i encara que sigui només fullejar-lo, seria un primer contacte amb la matèria. I tenir-lo a l’abast també és molt important quan vius una emergència, ja que hi ha moments que psicològicament “col·lapses” i aquest llibre et pot ajudar a retrobar l’autoconfiança de què pots i has de continuar endavant. Primer s’hauria de fer una lectura o vàries i fer les anotacions que cadascú cregui convenient. També cal dir, i és obvi, perquè no necessita electricitat ni wifi que és el primer que cau a les catàstrofes; el paper és més segur.

P. Al començament del teu llibre ja parles de les emergències naturals i de seguida ens ve al cap la DANA de València. En cas d’haver conegut el llibre, què hauria pogut fer la població afectada?

R. Tant la idea d’escriure el llibre com de la seva publicació va ser molt abans de la DANA. Sabem que hi ha moments i situacions en què és impossible fer front a una catàstrofe: la catàstrofe ens supera. Però hi ha altres situacions en què tenir informació en autoprotecció ens resultarà molt útil. Cada persona, cada casa, cada infraestructura té una vulnerabilitat, però sempre, una informació i una formació prèvia i de qualitat pot salvat vides. Al llibre explico la formació/informació mínima per reduir les conseqüències de qualsevol catàstrofe. Hem de saber quins són els perills on vivim, quins són els plans d’emergència que hi ha, què hauríem de fer, què farà l’administració, com és el sistema d’alerta, qui treballarà per reduir les conseqüències de l’emergència, qui hauria de ser el material mínim a tenir a casa o la motxilla d’evacuació, què és un pla familiar d’emergència, etc. I també explico que la gestió de qualsevol catàstrofe, abans, durant i després, necessita una voluntat social, política i econòmica i, habitualment, falta algun dels components. Segurament a aquesta DANA també.

P. Tu has tingut experiències tant en catàstrofes naturals com produïdes pels humans, com és el terrorisme. Imagino que la reacció davant de cadascuna d’elles és diferent…

R. Hi ha diferències i una molt important és que psicològicament una catàstrofe natural és més “acceptada” per considerar que és inevitable, però una emergència provocada per el ser humà es considera que es podria haver evitat i això genera un sentiment de recerca d’un culpable o, cosa equivalent, no “s’accepta” de la mateixa manera que una qualificada com a natural.

P. Tornant a València, quin grau d’importància té el retard en enviar l’avís d’alarma sobre el que s’estava apropant?

R. Com he comentat, no tinc les dades fiables i contrastades d’aquest cas, però a qualsevol emergència l’avís sempre ha de ser amb prou temps, la qual cosa requereix un seguiment continu de tots els factors que poden provocar una catàstrofe. Tot i que un avís és importantíssim, per si mateix no ho és tot, cal que tothom conegui quin i com es farà l’avís, què ha de fer, si ha de fer una evacuació, un confinament, sí té capacitació per autoprotegir-se, etc.

P. Des del teu punt de vista, i com a voluntari que vas acudir a ajudar els damnificats valencians, com creus que va actuar cada administració? 

R. La responsabilitat de protegir la població és de l’Administració Pública. Després poden haver-hi altres entitats que actuen sota la direcció i en col·laboració d’aquesta Administració i cadascuna d’aquestes té la seva responsabilitat en la seva actuació (empreses, associacions, ONG’s, etc.). I tot això es recull en un pla d’emergències o de protecció civil que pot ser genèric o per un perill concret com pot ser per inundacions. Però sempre hi haurà un comandament superior que correspon a l’Administració competent segons l’àmbit afectat i tipus de catàstrofe.

P. Suposo que una catàstrofe com aquesta no es pot evitar… O sí?

R. Al llibre explico els components de qualsevol situació d’emergència i quan un d’aquest component no està controlat, s’ha d’actuar sobre el mateix. Qualsevol perill (aigües, tempestes, etc.) té un risc (possibilitat de dany). Quan no es pot eliminar el risc, cal actuar sobre les possibles conseqüències amb un pla de protecció civil “viu”, que no estigui a un calaix i sigui conegut per la població que pugui ser afectada. Al llibre explico que totes les catàstrofes tenen un component humà més o menys intens. Tot i que algunes catàstrofes es considerin “naturals” com pot ser un terratrèmol, el fet de construir de manera inadequada en zona sísmica ja genera un risc, per tant, el terratrèmol és “natural”, però les conseqüències ho són?

P. Per què trobes que existeixen les teories conspiranoiques com per exemple que el govern d’Espanya va ordenar obrir les preses riu amunt?

R. Desconec aquesta informació i com ja he comentat, sense tenir la informació fiable i contrastada no puc opinar de manera adequada a la realitat. I davant aquestes teories i d’altres, sempre soc prudent.

P. Tornem al teu llibre, trobes que és factible elaborar un pla d’emergència familiar? -Com tu dius-. Creus que la gent està preparada i, sobretot mentalitzada per a fer-ho?

R. El pla d’emergència familiar és bàsic i necessari per conèixer els perills que ens poden afectar. Crec que la gent està preparada, ja que és una gestió molt senzilla. El tema de la mentalització és més complicat. Des de 1992 faig formació i conscienciació sobre catàstrofes i veig que encara moltes persones pensen que les catàstrofes no ens afectaran directament i en cas que sí que ens afectin, l’Administració Pública té el sistema de resposta i la població som només persones receptores d’aquesta ajuda. Però la realitat és diferent, depenent de la magnitud de la catàstrofe, en els primers moments, cap sistema de resposta en emergències té la capacitat de fer-ne una adequada intervenció i al llibre explico els motius.

D’altra banda també he vist com l’Administració Pública no acaba de transmetre la suficient formació i informació sobre emergències i catàstrofes. Sí que tenim molts bons professionals per intervenir en les emergències, però del que jo parlo no és de la informació/formació d’aquest professional, sinó de la població en general (autoprotecció).

P. No seria més factible que cada municipi tingués el seu propi pla d’emergència i que, de tant en tant, anar-lo recordant a la gent amb simulacres puntuals?

R. Tot i que sintetitzaré molt…

Cada municipi ha d’analitzar quins són els perills que els poden afectar (rius, pantans, indústria química, etc.), quins són els elements vulnerables (persones exposades, escoles, centres sanitaris, etc.), quins recursos propis té per fer front a la possible emergència (policia, sistema sanitari, etc.), quins recursos del municipi pot activar (empreses, ONG’s, associacions, etc.), etc. Ha de tenir un sistema d’activació dels recursos d’intervenció i d’avís a la població. I amb la informació prèvia, s’ha de crear un pla d’emergència (protocols, avisos, intervinents, simulacres, etc.). I bàsic, la població ha de participar en tot el procés, la qual cosa implica que aquesta població se senti partícip des de l’inici. Però cap pla d’emergència o de protecció civil no pot fer-se i guardar-se a un calaix, s’ha de revisar i adaptar als canvis.

P. La majoria de les llars domèstiques no disposa d’extintors perquè no és obligatori tenir-los. Creus que ho hauria de ser? S’ha de tenir en compte que hi ha diferents tipus de focs i sovint necessites diversos tipus extintors…

R. Els incendis a la llar són relativament freqüents, sabem les conseqüències i sabem que un extintor ens pot ser molt útil en el primer moment o conat d’incendi. Vist l’anterior, la meva conclusió és senzilla: disposar d’un extintor que ens permeti eliminar o minimitzar el risc. I no cal que siguin obligatoris per tenir-ne un. Els extintors són importants, però cal saber utilitzar-los i fer les revisions. De tot això et poden informar quan el compres. I podem sumar en seguretat instal·lant detectors de fum. El tema de l’obligatorietat no és important si tens consciència del risc.

P. En un dels apartats fas menció als accidents nuclears. A les Terres de l’Ebre tenim dues centrals nuclears a Ascó, a part de la que hi ha a Vandellòs que tot i estar a la comarca del Baix Camp, un accident greu també ens podria acabar afectant. Amb el pas dels anys sembla que ens hàgim acostumat a conviure amb el risc… Creus que vivim massa confiats davant el perill que signifiquen?

R. Sense fer altres valoracions, sabem que les centrals nuclears tenen una part positiva, però també representen un greu perill que, a més a més de tenir conseqüències immediates, també ho són a molt llarg termini. Personalment, crec que els sers humans ens acostumem a viure prop de perills, sigui perquè directament o indirectament ens dona un benefici econòmic, perquè es desconeix el seu grau de perillositat, perquè es creu que la resposta a una emergència serà adequada, per indiferència, per desconeixement, etc. Crec que vivim confiats en aquest perill. El perill existeix i mentre no es pugui eliminar cal tenir una resposta davant possibles incidents o accidents. Sobre el tema de la pregunta, personalment crec que actualment hi hauria una bona resposta si es poden respondre amb un “sí” com a mínim a aquestes preguntes:

 -El pla d’emergència és conegut per tothom? (no n’hi ha prou que estigui a una web).  -La població sap que ha de fer en cas d’alerta?  -La població sap quins són els sistemes d’alerta? -Els professionals que han d’intervenir tenen la capacitació adequada? -Els professionals que han d’intervenir tenen el material necessari, tant de protecció personal com d’intervenció? -Es fan exercicis i simulacres? -Hi ha punts de recepció de persones irradiades? -S’activaria de manera immediata una partida pressupostària? -Està garantit el confinament segur de la població, de centres escolars, de residències, etc.? -El sistema sanitari d’emergències té capacitat d’intervenció? -Els centres sanitaris tenen pla específic per emergència nuclear i zones habilitades per recepció? -Està garantida, si és el cas, l’evacuació massiva? -Està garantit el subministrament a la població de productes de primera necessitat? -Hi ha zones per habilitar-los com a alberg provisional per persones no irradiades i que es pugui mantenir durant el temps necessari? (Això és només la meva opinió)

P. També parles dels atemptats terroristes, una situació que vas viure de ben a prop. De vegades pensem que el terrorisme només afecta les grans ciutats com Barcelona, però no és cert, ja que simultàniament al 17-A de 2017 també Cambrils va viure un atemptat… 

R. Seguim en alerta antiterrorista 4 sobre un nivell de 5… Poca cosa més a dir.

P. Anem acabant. Per què recomanaries que tothom tingués el teu llibre?

R. Tot el que explico és senzill de llegir i d’entendre, de fàcil implementació a cada casa, amb material habitual que tenim a casa, pautes d’actuació clares i esquemàtiques, etc. Explico aspectes generals de les catàstrofes, com fer un confinament, una evacuació, un pla d’emergència, una motxilla d’evacuació, etc. No oblido les persones més vulnerables com són les persones grans, amb discapacitat, nadons i infants. I també estan les nostres mascotes, que formen part de la família. Continua amb les principals emergències i catàstrofes que ens poden ocórrer com incendis a casa i al bosc, inundacions, accidents químic i nuclear, nevades, terratrèmols, atemptats, onades de fred, tsunamis, etc. Crec que és un llibre imprescindible a cada casa per ser una temàtica que cal conèixer perquè les conseqüències de les catàstrofes cada dia ens afecten més i el coneixement de l’autoprotecció ens serà molt útil.

P. I la pregunta final. Tens pensat escriure algun altre llibre?

R. Tot i que tinc algun projecte relacionat amb la matèria d’emergències i catàstrofes, escriure un altre llibre no ho tinc pensat, però si puc ajudar algú amb algun altre llibre, mai es pot descartar.