Els arxius Arolsen i el misteri de l’alliberament del canareu lo Tio Farjo del camp de Mauthausen (i II)
ALCANARDALT DEL SÉNIALA NOSTRA GENTULLDECONAVINARÒS MAIL 31 gener, 2021 Vinaròs News
PACO ITARTE, Centre d’Estudis d’Ulldecona
En les meves entrevistes al tio Baptista Nos Fibla, “lo tio Farjo”, un tema en el que vaig insistir-hi molt, va ser en voler conèixer quín personatge del Régim havia intervingut en el seu alliberament del camp de Mauthausen. Sí que va quedar clar que va ser Ramón Serrano Suñer,.. peró el que no va quedar clar és si va ser mitjançant Jordi Royo Segarra. Delegat de Treball del Règim a Lleida i a Barcelona (Jordiet, per als canareus, que feia molts “favors” als amics del seu poble) personatge per a qui van treballar a sa casa a Lleida la mare i la germana del tio Farjo, quan aquestes van retornar a Espanya,.. o bé va poder intervenir Mariano Suñer, canareu terratinent i cosí germá de Serrano Suñer, per a qui va treballar el jove Farjo després de ser alliberat. El mateix Joan Baptista, el alliberat, va arribar a dir-me que havia treballat per al Sr. Mariano “per agraïment i per no agraviar a sa mare”. Així és que, no va quedar clar quin dels dos canareus: Jordiet per a qui van treballar la mare i germanes de Joan Baptista o Mariano Suñer, per qui va treballar Joan Baptista després del seu alliberament.
Per tal de situar-nos una mica en el context explicarem d’una manera molt resumida com aquella família, la del tio Farjo va anar a parar al camp de Mauthausen. El pare de la família era Baptsita Nos Juan, nascut el 15 d’agost de 1875 a Alcanar. Van abandonar el seu poble Alcanar amb la seva família amb direcció Sant Sadurní d’Anoia en plena guerra civil i pocs dies abans de l’arribada de les tropes franquistes a les nostres comarques. Tenien temor del que deien de les tropes mores, que abusaven de les dones. Després dels 9 mesos de la batalla de Ebre, es van veure abocats a exiliar-se a França, on van fer cap als camps de Cannes i Bordeus. Tota la família va ser internada a l’Stalag d’Angulema, on haurien de realitzar treballs en unes industries de plàstics i gelatines.
D’allà sortirà tota la família amb el conegut com a “Comboi dels 927” enganyats i obligats pels alemanys dient-los que els retornaven a Espanya. Va ser el 20 d’agost de 1940. Al tren anaven el pare Baptista Nos Juan amb la seva dona, Rosa Fibla, les dues filles, Rosa i Josefina, i el seu fill Joan Baptista de setze anys, tots formant part d’aquells 927 del Convoi d’Angulema. En obrirse les portes d’aquell vagó havien arribat al camp de Mauthausen, després de quatre dies de viatge van obligar a baixar els homes. Dalt del tren quedaven les dones, els xiquets i les xiquetes. Joan Baptista, va saltar del tren i va quedar a terra junt amb el seu pare. Tot això entre els crits i els plors de les famílies que eren obligades a separar-se i els cops de culata de les armes dels soldats nazis i els gossos ensinistrats pels botxíns de les SS. Es van tornar a tancar les portes del tren i en posar-se en marxa, les dones, entre elles la mare i les dues germanes de Juan Baptista, van ser entregades després de divuit dies de trajecte a les autoritats espanyoles a través de la frontera d’Irún.
El fill Joan Baptista va patir junt amb el seu pare les peripècies i el malson del camp d’extermini de Mauthausem i va ser alliberat, de manera insòlita, el 22 d’agost de 1941, reclamat per les autoritats franquistes de l’època, sabent ja que la salut del pare de 65 anys està molt deteriorada i que es deixa encara com a presoner en aquell maleït camp. A partir de la tornada del fill, Rosa Nos Fibla, la germana, comença a demanar informació sobre l’estat del seu pare. La situació s’agreuja quan el 1944 criden a files a Joan B. Nos Fibla, per realitzar el servei militar, ja que necessitaven una certificació que el seu pare seguia viu al camp o bé havia mort, per tal que Joan pogués quedar-se a Alcanar a mantenir a la família. Finalment se’ls comunica la seva mort a l’estiu de 1944 que havia tingut lloc a Gusen el 16 d’octubre de 1941, pocs mesos després de l’alliberament del seu fill .
Amb aquests papers que ara han vist la llum, queda més que demostrat, per les gestions que s’evidència es van realitzar, que de cap de les maneres, el Règim franquista podia negar la seua coneixènça i la seva implicació en aquella matança i la bestiesa que s’estava produint per part del nazisme en aquells camps de mort.
Espero i confio que tota aquesta documentació que avui us aportem, sigui del vostre interès i que serveixi, si no, com a complement de tot el que ja es porta publicat sobre aquest tema, que trobo té molt d’interés per a la història d’Alcanar en particular i per a la historiografia sobre la deportació i el nazisme en la història en general.
Recordeu el primer capítol: