El Vinaròs de les altures: Les torres de Sant Pere i Sant Sebastià

MARIANO CASTEJÓN

A Vinaròs no hi ha una gran proliferació de gratacels de gran altura. Els més destacats es concentren principalment en el Passeig Marítim on la majoria dels blocs en altura es van construir durant el desenvolupament urbà de les dècades de 1960, 1970 i 1980, quan el planejament de la façana marítima permetia torres que tenen de 35 a 38 metres superant les 12 altures.

Sabem que la torre campanar fa aproximadament 33 metres d’alçària i al llarg dels segles era la construcció més alta de Vinaròs que equivaldria aproximadament a un edifici d’uns 10 a 11 nivells sobre rasant.

A la dècada dels seixanta, després que l’alcalde Francisco Balada aconsegueix assolar el barri dels “forinyos” es construeix la torre de Sant Pere a la intersecció i xamfrà estratègic entre el Carrer de les Ànimes i el Passeig de Sant Pere. Va ser l’edifici pioner, construït per Sebastià Brau “L’aleman”, que va trencar la línia de cota tradicional de 2 a 4 plantes que caracteritzava la trama urbana històrica i litoral de Vinaròs. La seua construcció als anys 60 va obrir el camí al canvi de model urbanístic a Vinaròs, obrint el pas a les posteriors torres residencials.

La Torre Sant Sebastià s’alça en una ubicació privilegiada, al costat del Mont Joan, fent xamfrà i cantonada entre el Passeig Marítim i el Carrer de Sant Sebastià. Va ser promoguda per Construccions Roca, sota la direcció del seu propietari, José Luís Roca Millán, que al 1990 va ser president de la Federació Espanyola de Futbol. El projecte arquitectònic va anar a càrrec de l’arquitecte Ernesto Orensanz, una figura clau en el disseny i desenvolupament urbà de diverses promocions de l’època a la comarca.

Un dels detalls més fascinants d’esta torre és que tant el mateix constructor, José Luís Roca, com l’arquitecte, Ernesto Orensanz, van triar els àtics de la mateixa torre com a la seua residència habitual/particular. Això demostra la gran confiança que tenien en la qualitat estructural, el disseny i el prestigi del projecte que havien creat. Els fonaments, donada la proximitat al mar, van resultar molt costosos, es van fer per pilotatge fins arribar als 34 metres de profunditat. Van resultar unes obres visitades per tots els vinarossencs fins el dia de la benedicció inauguració en 1968 que recull la foto de la col·lecció de Joaquín Simó.

Com bé comenten tradicionalment els veïns de les plantes més altes, l’edifici pateix una lleugera oscil·lació o flexió quan hi ha fort vent, especialment el vent de Mestral. Este “balanç” no és cap defecte constructiu, sinó un efecte de càlcul estructural del formigó armat en edificis d’alta cota. L’estructura es va dissenyar deliberadament amb un cert grau de flexibilitat per dissipar l’empenta de la pressió del vent i evitar tensions rígides que podrien esquerdar els materials. La Torre Sant Sebastià va consolidar l’aposta per un disseny més elevat, modern i luxós, esdevenint un referent visual inconfundible des del mar i des del mateix passeig. En una altra ocasió parlarem d’altres edificis.