«El Crist» De Dalí, enfocat des del seu mètode paranoic-crític 

Col·laboració especial per a Vinaròs News de JORDI A.BRAU *

Quan Dalí va visitar Vinaròs l’any 1965, va concloure la jornada dient –marxem que aquí estan més bojos que jo. Però ell sabia que no estava boig, bonament contenia una capacitat cognitiva fregant la clarividència: contemplant quadres podia llegir missatges al llindar del subconscient.  Ho va explicar només una vegada a «El mite tràgic de l’Àngelus de Millet», desxifrant més endavant altres obres per, en compte d’explicar-ho, utilitzar als seus quadres els mètodes d’encriptació descoberts.

Fa més d’una dècada, l’atzar va fer que un quadre em rebés a l’entrada d’una casa i, durant aquell cap de setmana, va anar apareixent simbologia. Passat el temps em vaig assabentar que l’autor havia afirmat ocultar al quadre una llarga trama argumental.

Per corroborar aquesta capacitat analítica que vaig afilant, exposaré un fragment del meu treball, el missatge ocult d’un quadre que està d’actualitat pel seu retorn vora el seu autor, «El Crist» de Dalí de 1951.

Primer cal ficar-se en context: Dalí torna a Portlligat després de passar el període bèl·lic fora, ha acomplert els seus somnis de ser una celebritat i, per arredonir-ho, està junt amb la seua estimada Gala. Ho té tot, se sent realitzat, ha assolit la plenitud artística afirmant haver aplegat al cim de la iconografia del subconscient i que a partir d’ara només farà grans obres mestres.

Però ara li torna a preocupar la mort, sent que ha entrat en decrepitud i que ja ha superat l’equador de la seua vida; enceta doncs el seu període místic, proclamat al «Manifest místic» del mateix any 1951; i això és el que vol representar al quadre.

A la vegada sap que ja no pot ser provocador, actitud que el podria abocar a un nou exili. Però no se pot aguantar l’enfant terrible que porta dins i això l’encoratja a dibuixar una incontinència subversiva que ha passat per alt, a la vista de tothom, durant un bon grapat d’anys; una càpsula del temps realitzada amb el seu mètode paranoic-crític més subtil i refinat què, tot i la negació dels experts/es, no va deixar d’utilitzar mai, com va afirmar a l’últim paràgraf del capítol III del seu llibre «Confessions inconfessables» de 1973.

Cal contemplar l’escena inferior del quadre, la badia de Portlligat, el seu paradís enyorat durant gairebé una dècada a Amèrica. No hi ha ritme, vol parar el temps, eternament; no hi ha sorolls, silenci ensordidor, tot és tranquil, pau i serenor… —Com diuen al meu poble: Calma xitxa—.            

El Crist 1951 Dalí © CSG CIC Glasgow Museums Collection

L’element principal de l’escena és la barca varada al bell mig i preparada per partir de la platja de Portlligat en qualsevol moment. Allargant línies queda assenyalada pel punt de fuga de la perspectiva de la creu, el punt on es clavaria la creu protagonista, just al damunt de la barca també protagonista, com una X en un mapa del tresor; per trobar el segon missatge, el missatge amagat amb el seu mètode exquisit.

La barca, símbol religiós ancestral, representa l’element per fer l’últim viatge, com a punt de fuga del món terrenal, en aquest cas del lloc de la terra on Dalí es retroba espiritualment, el seu paradís.

Vol deixar-ho tot ben lligat, al quadre i a la vida, i per això té la barca enllestida per fer el viatge final. I mentrestant, al moll de la vora, van preparant una segona barca per a Gala. El que encara no sap és que aquesta segona embarcació serà per n’ell, tot i que jo m’aventuraria a afirmar que la idea d’aquesta escena sigue d’ella, ja que li portava una dècada d’avantatge i, segons va escriure, la barca de Gala era groga i s’anomenava Milagros. Un any després fa «L’angel de Portlligat» i afegeix l’angel de Gala en compte d’un mariner.

Tot passaria més desapercebut si aquest mariner, el personatge espectral al costat de la barca, no ens estigués mirant fixament, esperant dins l’aigua que passe algun esdeveniment. I llavors qui és aquest personatge a la vora del bot, a l’espera? És el remer que guiarà la seua ànima quan aplegue el moment, Caront.

El Caront mitològic que transporta les ànimes a l’Hades adopta la imatge d’un home vell, però Dalí el dibuixa més jove, perquè tracta de postergar la seua partida, la seua futura escena amb la mort, ficant temps de per mig. Però podem observar que la postura del personatge mostra un detall estrany, la seua mà amaga alguna cosa; —i ara bé el millor, redoble de tabalet… que el toc a morts encara tardarà—.

Dalí, per dibuixar aquesta figura, fa rejuvenir un personatge del quadre de Louis Le Nain «Camperols davant casa seua» de 1641. A més, també va fer referència a Velázquez i Zurbarán, tots tres coetanis; però això, aquí, ni cap ni cal, tot i ser cabdal. I com a l’affaire de «L’Àngelus» de Millet, descobreix el que oculta l’artista, aplicant tal subtilesa del llenguatge pictòric per perfeccionar el codi del seu mètode.   

L’esmentat personatge davant casa seua, a Portlligat, s’entén que porta a la mà un objecte no massa gran, però s’ho amaga al darrere en compte de dins la butxaca. Unes flors per al difunt? No, un objecte més significatiu encara.

—Contempleu els dos quadres i empreu l’instint! Salvador està jugant—. Va afirmar que per entendre el surrealisme només cal ser receptiu/va i intuïtiu/va; i que les seues obres són més fàcils de dilucidar pel jovent que pels experts/es.                                                                         

Camperols davant casa seua 1641 Louis le Nain (CC) Fine Arts Museums of San Francisco. De Wikipedia.

El quadre de Le Nain evoca una instantània costumista on els personatges, tot i que miren l’objectiu, no estan posant; són gent massa pobra per permetre’s encomanar un quadre familiar. Els han enganxat en un moment quotidià on el iaio, de sobte, s’ha amagat alguna cosa a l’esquena, perquè no vol que el retratista ho veja i, per tant, li recrimine o mostre desig per l’objecte. A més, si no s’ho guarda a la butxaca i s’ho porta ràpidament a l’esquena amb la inocència d’un xiquet, és perquè no pot; seria l’acció menys cridanera, però possiblement se podria malmetre. Aixeca les celles, abstret per la situació del moment, fent l’estàtua, esperant que passe l’instant compromès.

Per il·lustrar l’episodi i ficar-mos en situació, ara, els dos artistes juguen junts amb l’espectador donant-mos pistes. Salvador omet només una part del vell, l’altra mà, perquè vol que l’observem a la representació original; i Louis dibuixa aquesta mà assenyalant vagament cap a una direcció amb l’únic dit totalment estès i més il·luminat, com si el de vegades innocent llenguatge corporal fes que el personatge es delatés. Aquesta direcció assenyala una gallina acurrucada al damunt del xiquet, situada minuciosament a la vertical de la ma ocultadora, a on apunta la mirada de la dona en primer pla i on conflueixen les dues diagonals ben marcades del centre del quadre. Possiblement tots els personatges han sentit la gallina ficar un ou, i des de darrere són més conscients del què està passant, d’aquest instant. I vostès ara mateix són espectadors conscients, no només del què amagen Dalí i Le Nain, també de la revalorització artística d’aquests dos quadres aquí explicats.

La gallina ha post un ou i l’avi se l’ha amagat a correcuita perquè el vol per n’ell, amb tota la picaresca, o simplement per al nen, això ara és intranscendent. I d’aquesta manera el geni del Cap de Creus ens amaga el seu 0u, 1’ou de la resurrecció, de la vida eterna, perquè la vol per n’ell. Vol creure que Caront l’esperarà fins a la mort amb una sorpresa que se traurà de la màniga, una ma esmorteidora, divina. Ho desitja tant; però creu que no passarà, no té fe, espera un miracle, com el nom de la barca.

Llavors què va ser primer? La barca Milagros o la trama de la barca miraculosa? El nom propi femení i en castellà em porta a dilucidar, encara més, que el relat és de Gala, ja que la barca l’haurien comprat nova, i llavors la devia batejar ella per rememorar la trama, en castellà, per les circumstàncies. Tot i que també podria ser que la barca Milagros generés la idea de la trama.

 Sigués com sigués, Caront ens contempla, restarà impassible fins al senyal d’embarcar l’ànima de Gala 32 anys més tard, possiblement 33 des que es va concebre l’obra. Mitologia daliniana amb la teatralitat i dramatisme característic del barroc.

Des de l’hermètic món de l’estudi de l’art, si aquesta informació transcendeix, és possible que se diga que són interpretacions, com censurant púlpits amb enfocaments divergents. Si durant l’estudi hagués seguit el camí academicista dels custodis de l’art, no hauria atresorat aquesta anàlisi lliure, d’artistes alliberats. Mireu si és senzill d’entendre, no es pot descodificar sense haver codificat, i menys les obres d’artistes pluridisciplinaris si has desestimat les matemàtiques, la geometria i d’altres ciències del propi itinerari formatiu. Dalí recomanava el seu estudi de ben jóvens a «Cinquanta secrets màgics per pintar», publicat poc abans de «El Crist».

Després de Millet i Le Nain venen Da Vinci, Dürer, Sanzio i fins i tot el seu pare artístic Picasso, anàlisis complexes de la mà d’en Salvador, que s’estan enfilant.

Aquest extracte és un present que faig a la meua conciutadania, contemporània, per conèixer de primera mà aquesta història oculta i, a més, quede constància de l’autoria d’aquesta anàlisi vora el subconscient, gairebé de bojos.

L’any vinent farà 120 anys del naixement de Dalí i 35 de la seua mort, 130 de Gala, 50 del Teatre-Museu i 80 de l’obra mestra amb la desconeguda llarga trama argumental. Per tot això i seguint al recelat Any Picasso 2023, des d’aquestes línies, des d’on ell va dir que estàvem més bojos que ell, en Salvador estaria delirant amb la proposta d’Any Dalí-Gala 2024.  

Article adaptat del text original: Tractat a l’assaig «La llarga trama argumental» Jordi A. Brau © 2023  

*Jordi A. Brau ha estudiat enginyeria en disseny i codifica informació des de fa més de 33 anys

https://www.salvador-dali.org/es/exposicion-dali-cristo/