TOTES I TOTS SOM VINARÒS. CECÍLIA PASTOR
Digueu-me dona… forta, independent, intel·ligent, amb caràcter i, sobretot, amb coses a dir. Fa temps que em vaig cansar de complaure, de donar explicacions a orelles sordes, de moure muntanyes per qui ni tan sols em cedia el seu respecte. Sóc tot el que veus: franquesa, enteresa, valentia i dignitat. Estic en aquesta etapa de la vida en què per a ofendre’m, has d’importar-me, en què ja no done explicacions a qui té tapats les oïdes i el cor. Sóc aquesta dona sense màscares i d’ànima lluitadora que ja no necessita demostrar res a ningú. Des de petita, sempre dubtava de la religió que se’m dictava, de les normes que em pareixien injustes.
Per alguna raó o una altra, sempre em feia preguntes enfront de per què les coses eren així, i no d’una altra manera. Les inconsistències, que se’m presentaven al llarg dels anys només aconseguien crear-me més i més dubtes. Sempre vaig pensar que només era curiositat, que tots es feien les mateixes preguntes que jo, però amb passar del temps em vaig adonar que no. Vaig buscar altres mitjans, els meus propis mitjans, per a entendre per què aquestes coses eren de tal manera. En trobar i parlar amb persones amb els meus mateixos punts de vista, em vaig adonar que jo no era el problema.
La qüestió era aquesta mentalitat tan masclista que per mitjà d’ideals totalment ignorants ens va ser rentat el cervell a bilions de persones al voltant del món. I aquí és on vaig saber. Vaig saber que volia créixer per a fer un canvi. Un canvi no sols per a mi, però per a totes les dones que no descobreixen el seu propi valor. Vaig saber que no era un canvi molt gran, així i tot, també sabia que tot ha de començar en algun lloc, i per alguna persona. El lloc era el meu cercle social, i la persona, era jo. Malgrat tot, sempre arriba un dia en què més que obrir els ulls, encenem per fi aquesta llum interna que connecta directament amb les nostres emocions per a dir: prou! És llavors quan ens adonem que l’única persona a la qual hem de demostrar alguna cosa, no és als altres, sinó a nosaltres mateixes. Vaig conéixer el feminisme, vaig conéixer el moviment que ens ha aconseguit donar a les dones, a través del temps i una lluita incomparable, la veu i drets que mereixem per propi naixement.
Un dels majors assoliments del feminisme actual ha estat la ruptura del nostre silenci, denunciant la violència sexual que el masclisme exerceix sobre nosaltres. Hem vençut a la por que durant anys ens ha mantingut callades. Abusen de nosaltres, ens violen, i avui som capaços de denunciar-ho sense temor. Juntes hem creat un sentiment de fraternitat entre nosaltres. Ens creiem, no ens qüestionem, ens defensem i ens donem suport. Som aquí per i per a totes les dones. El feminisme és això, lluitar pels nostres drets com a dones i, per descomptat, com a éssers humans. La injusta discriminació de ser dona és tan evident que la situació que viuen les dones a tot arreu ha de ser revertida que no caben equidistàncies ni ambigüitats enfront d’un fenomen que no cessa.
És injust que haja d’alçar la meua veu per a adquirir un dret que m’és donat per propi naixement. Sóc dona, i meresc el dret al vot. Sóc dona i tinc dret sobre el meu cos. Sóc dona, i abans de ser de qualsevol altra persona, sóc jo mateixa. Fets com la bretxa salarial, la discriminació laboral o fins i tot haver de fer front a frases com “tu no pots, tu no saps, tu no deus” fa que les dones hagen de lliurar una doble batalla. He estat sempre envoltada de dones valentes, lluitadores, que igual et canviaven un endoll, et pintava una paret o et canviaven una roda. Totes les dones de la meua vida que m’han precedit m’han mostrat amb el seu exemple de lluita que endavant és l’únic camí. Continuarem lluitant. No tindran mai més la comoditat del nostre silenci. Sigues com tu vulgues ser, però sigues lliure. I encara que vas ser menyspreada, repudiada, trepitjada… Aquesta pell és un orgull, i del fruit del meu pit neix una ciutat. Per totes les que ens van facilitar el camí. Per tot allò que queda per fer. Visca el 8 M.