Deconstrucció social: Vacuna contra la pandèmia catalana: Els tribunals

RAMON PUIG

El major Trapero ha estat absolt! Ni sedició, ni rebel·lió ni desobediència. Coses que passen quan la política es converteix en gos mesell de l’entramat judicial. No tots els polítics son iguals, no tots els jutges son iguals, si no fos així, una dictadura parlamentària no passaria per democràcia. El truco està en la diversitat: barrejar gèneres, ideologies, classes socials, opinions, pandèmies, accions policials i sentències judicials. “Si hi ha maror, peix en abundor”.

Una diversitat reduïda a una dualitat socialment normalitzada: dins la paella una majoria cada vegada més gran i al mànec unes poques mans. Els que encara poden llegir entre línies es preguntaran, si la trama contra els presos catalans es basava en un guió policial de novel·la negra en que el mossos d’Esquadra eren el braç armat de la sedició catalana, on queden els arguments de Marchena? Ell, amb somriure irònic, hi posa misteri.

No es pot negar que els presos catalans s’han comportat com a bons delinqüents. Ni accions de protesta internes conta la injustícia de l’empresonament, ni bel·ligerància als mitjans contra els botxins, ni molt menys engrescar l’independentisme a mobilitzar-se amb la contundència necessària per fer del cas català notícia internacional i forçar la mediació. Res de tot això, fins i tot els seus partits els han oblidat públicament, decidits a plegar les veles del vaixell independentista en nom d’una fantasiosa negociació, amb Catalunya de penyora als peus dels cavalls imperials, a canvi de continuar vivint del suculent pinso de la menjadora autonomista.

Tot ha quedat pitjor que abans de la ridícula declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017. La generalitat catalana continua sotmesa al 155 permanent malgrat els esforços dels consellers a disfressar-ho “d’ingerències del govern i els tribunals”. Els costos, però, són d’una dimensió històrica: les generacions actuals ja no tornaran a meravellar-se de les impressionants manifestacions dels 11 de setembre. Els presos resignats, els partits proclamen desobediència civil mentre acaten l’Estat i els tribunals, ANC i Omnium col·laborant en la desmobilització, els corcs de la CUP rosegant la fusta de l’independentisme de “dretes” i els estalinistes dels comuns carregant-s’ho tot en nom de mesures socials. Un mur d’acer espanyolista contra el que s’ha estavellat la societat civil catalana.

La política eren idees, decisions i fets que emergeixen de les comunitats populars de l’edat mitjana. Al passar de les mans del poble a grups organitzats en el seu nom, es converteix en politiqueria que tracta de desvirtuar les idees, usurpar les decisions i instrumentalitzar els fets. De la societat dels pobles hem passat a la societat dels Estats i de la convivència horitzontal al sotmetiment vertical. L’estructura estatal divideix la societat en dos parts antagòniques: una població que manté un cert entramat comunitari en cercles d’amics i familiars condemnats a mà d’obra barata, i una elit de politicastres que comencen per integrar-se als partits amb la voluntat de millorar el mon i una vegada triturats per l’engranatge estatal acaben convençuts que el món comença i acaba en el partit.

No ho dubteu, els “independentistes” de la Generalitat són polítics de professió i han entès el missatge dels Marchena: entre presó i exili cal triar autonomia, encara que sigue sota el 155.